REFLEXIONS DE MOSSÈN ARMENGOU

No tota acció ni tota resistència ha d’ésser necessàriament violenta. Però de vegades no té altra recurs que ésser‐ho. Tota injustícia ja és violència, que molt sovint no pot ésser contrarestada si no és per l’acció violenta. L’oprimit no ha pas triat aquest camí: és l’opressor qui li ha barrat totes les altres portes. En aquest cas l’oprimit es troba enfront d’un dilema: o la subjecció o la violència. Cap dels dos camins no és ideal, però el més rebutjable és la subjecció.

La violència no és precisament terrorisme ni bel∙licositat, encara que el terror i la guerra siguin violents. Hi ha una cosa pitjor que la violència, és la injustícia. Ningú dels qui toleren la injustícia no té dret a criticar la violència.

La resistència no violenta no és passivitat, sinó agressivitat. Per això és eficaç, no solament a la llarga, sinó que també pot ésser‐ho ‐cal que ho sigui‐, a la curta.

La resistència no violenta és més difícil de realitzar col∙lectivament que la resis‐tència violenta, ja que, perquè resulti eficaç, ha d’ésser massiva i organitzada, majori‐tària i solidària. Demana un poble mentalitzat i conscienciat majoritàriament. Mentre que la resistència violenta pot ésser minoritària sense deixar d’ésser eficaç.

Catalunya ha tingut grans resistents individuals, però encara no ha assajat mai la resistència massiva al mal. El mal s’anomena Espanya. Per als catalans és el mal essencial.

Hi ha dues formes de violència: la violència d’opressió i la violència d’alliberament. La d’opressió és una injustícia, la d’alliberament un dret i una obligació. Negar a l’oprimit que no té altre recurs que la violència, el dret d’alliberar‐se per la violència justificada d’una violència injusta, és condemnar l’oprimit i justificar la injustícia.

La violència instal∙lada, institucionalitzada, la confonem fàcilment amb l’ordre públic. La violència d’alliberament la solem confondre amb el desordre. Però la violència institucionalitzada és la forma pitjor de violència i el desordre més escandalós.

No podem condemnar indiscriminadament tota violència, sense condemnar amb això multituds d’homes i dones a l’opressió perpètua i a la conformitat degradant. Dissortadament, els agents de la injustícia no solen entendre altre llenguatge que el de la violència.

La violència, en tot cas, no ha d’ésser un dogma, una norma absoluta, sinó l’últim recurs. Cal sospesar bé en cada circumstància quina forma de combat s’imposa, calculant molt bé les possibilitats i l’eficàcia.

Cap país no ha pogut alliberar‐se del colonialisme espanyol sense violència. Tot fa pensar que Catalunya no serà el primer. No hem pas triat nosaltres aquest camí, sinó que ens ha estat imposat. Potser és l’ultima trampa que ens para el colonialisme espanyol. Cal preveure‐ho. Però potser no tenim altre camí. La qüestió, en aquest cas, no seria quin camí seguirem, sinó com el seguirem millor per arribar a terme. Aleshores, l’equivocació d’Espanya haurà estat de posar Catalunya en aquesta contingèn‐cia.

Molt de compte, però. Cal no emprendre cap batalla sense la seguretat de guanyar‐la. Catalunya ha perdut massa batalles. No pot perdre’n cap més. Però n’ha de guanyar una.

L'ANTICATALANISME ANDALÚS

El maig de 1985 apareix el número quatre de la revista Nación Andaluza, en el què el historiador nacionalista Javier Pulido publica un treball sobre l’anticatalanisme. Pulido hi sosté que la catalanofòbia, per la pluralitat ideològica i l’amplitud territorial que presenta, és la veritable expressió de masses de l’espanyolisme, estructurat estatalment des d’una visió burgesomilitar.

És un treball força complet que, tot i fer referències històriques, descriu les causes actuals de la catalanofòbia, entre els quals hi ha l’estereotip burgés capitalista atribuït al català de manera que el català ha estat “tras la expulsión de la clase étnica hebrea, el sustituto en la Península Ibérica del judío.” L’anticatalanisme andalús repeteix diversos patrons del castellà. Amb una aportació expressada en la frase “qué quieren éstos, si son los andaluces los que han levantado Cataluña.” Segons Pulido l’andalús anticatalà experimenta “instintos anticapitalistas y antiimperialistas. Se odia al catalán porque aparecen combinados dos fenómenos: la resureción, de una parte, de la “judeización del catalán–catalán=burgués-, y de otra, la acción del españolismo –ideologia oficial de la burguesía andaluza- que intenta utilizar a los andaluces como caballo de troya antinacional en Cataluña. El Anticatalanismo sustituirá al que objetivamente debería ser el centro ideológico de la reivindicación nacional proletaria andaluza: el antiespañolismo. El enemigo popular ha de ser el enemigo real, no el que la ideologia dominante nos quiere presentar para así poder abortar nuestro desarrollo político e ideológico y desviar nuestros dardos. Andalucia tiene que ser catalanófila, españófoba, y radicalmente antibuerguesa si quiere Andalucia hasta sus ultimas consecuencias.”

Aquest arguement que els andalusos han aixecat Catalunya, com diu Pulido, és la representació més clara de l’odi d’alguns andalusos vers Catalunya, ja que tenen la percepció que som els catalans els que varem obligar-los a deixar llur terra per tal d’explotar-los a Catalunya. Però si el que realment saben fer és aixecar coses no és lògic que tanta i tanta gent abandoni un territori per anar-se a aixecar un altre, quan allà mateix, sense moure’s de lloc, podien perfectament “aixecar” tot el que haurien volgut i més, perquè tenien tot el camp per córrer que haurien necessitat. I ara, un cop marxats, que se sàpiga, encara no s’ha aixecat res, allà. Si els andalusos van haver de marxar de llur terra no fou en cap cas per culpa dels catalans, si es van veure obligats a marxar, fou conseqüència directa de les polítiques de caràcter espanyolista que preconitzà la pròpia burgesia andalusa, aquella que multiplica jornalers explotats i concentra el poder en mans dels terratinents explotadors de clara mentalitat espanyolista.

CATALUNYA ERA, ÉS I SERÀ UNA NACIÓ HISTÒRICA

He comprovat sorprès que per la xarxa hi mancaven algunes reflexions interessants que es desprenen dels nombrosos treballs realitzats per Francesc Ferrer i Gironés, i com des del meu punt de vista són imprescindibles per entendre el fet català, he decidit fer d'escriba i transcriure-hi algunes de les seves reflexions.

Els catalans i els seus monarques des de bon començament i fins al segle XVIII defineixen Catalunya com a Principat, però sovint també, quan en reivindiquen la defensa, l’invoquen com a pàtria i també com a nació catalana. ¿Era nació tal com l’entenem ara? Segons Pierre Vilar, “potser, entre, 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics; “Estat-nació”. ¿Estat-nació tan aviat? En tot cas, en trobem força trets colpidors a l’estructura de la Catalunya medieval.” També John H. Elliott considera que per als catalans “Catalunya era la seva mare pàtria, i era una nació; l’expressió “nació catalana” ja es trobava emprada al segle XIV. Els catalans dels segles XVI i XVII escrivien referint-se al Principat, indistintament, com la nació o la pàtria. Aquest sentiment de formar part d’una comunitat nacional es manifestava, naturalmente, amb tota intensitat en la relació dels catalans amb el món exterior.” El mateix Elliott, per justificar el seu criterio, fa una citación d’Elías de Tejada, la qual literalmente fa: “Al menos hasta donde llegan más noticias, la primera vez que se utiliza en la península el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir de lenguaje usual de parlamentos y palacios.”

Els catalans del 1700 parlen de “l’amor per la pàtria” i de “morir per la pàtria”. Fins i tot defineixen els veritables fills de la pàtria relacionant-los amb l’estructura jurídica, ja que afirmen que només se’n poden considerar “aquells que no poden sofrir ni tolerar sia dominada (Catalunya) per la potència que pretén violar ses lleis.” En relació amb el concepte de nació d’avui mateix, ¿es podria fer una definició més exacta que aquesta?

Els catalans de 1640 i 1714 lluiten amb les armes a la mà per Catalunya, i per ells lluitar per a Catalunya es defensar-se sobretot les lleis i les constitucions. Però també cal remarcar que el concepte de nació no solament l’utilitzen els catalans, sinó que en la mateixa època també el intendent Patiño, funcionari borbònic, aplica el substantiu nació amb un sentit no etnològic a Catalunya, en una qüestió ben determinant com es la fiscal: “Es tambien en esta Nación mui sobresaliente el interés; y en todas sus edades pasadas ha sido su conato el conseguir por ley municipal la remisión de pechos y tributos.” I també diu que “són tambien apasionados a su Patria en tal exceso, que les hace transtornar el uso de la razón en muchas materias.”

Tot i que actualment es vol separar el concepte de nació –entesa com el de caràcter de la gent- de la comunitat política, en el cas de Catalunya hi hauria feina a fer-ho ja que l’organització política productora del dret públic i privat coincidia en un sol grup nacional, el qual podríem definir de la mateixa manera que Gracían, quan diu que cal “la uniformidad de leyes, semejanza de costumbres, una lengua y un clima, el paso que los une en sí, lo separan los extraños.”
Així doncs, la nació catalana no és només geogràfica, ni caracterològica, la nació s’entén com un tot, en el qual no es té cap dubte que hi ha també l’organització política. La subjecció i l’esclavitut de la nació podien ser en un sentit geogràfic i sentimental, però sobretot per als catalans era un sotmetint polític, i de tot el poble, no solament d’una classe social o d’un estament.

Podem concloure que els origens del nacionalisme català, del catalanisme polític o del patriotisme català, tant se val el terme, tenen l’emergència en el mateix moment que el poble, o les institucions polítiques que el representen, es decideix agrupar-se per defensar i protegir les constitucions que el regulen davant d’una coacció externa evident. Així doncs, es pot dir que la revolta contra el govern d’Olivares, el 1640, ja era un aixecament que caldrà anomenar “nacional.”

FRANCESC FERRER I GIRONÉS, ELS ESPANYOLS NO SÓN CATALANS

Dubto molt que els espanyolistes anticatalanistes desconeixin que el 1768, el rei borbó Carles III, va signar a Aranjuez la Reial-Cèdula per la qual es va treure el català de totes les escoles primàries, s’obligà a substituir el català per el castellà en els jutjats, i es recomenà a totes les Cùries Diocesanes que nomès usès el castellà. I no podem deixar de fer constància de la reiterada prohibició d’ensenyar en català a l’escola, feta per José Moñino al 1780 i la prohibició de representar el teatre en català, per Manuel de Godoy l’any 1801.

Hem de disculpar aixì als il·lustres intel·lectuals espanyolistes, aquets lapsus de memòria?

I és que ells, com també nosaltres, sabem de sobres que els espanyols no són catalans i per demostrar-ho hi ha una multitut de facetes, arguments i fets, pels quals, es pot abastar tota mena d’àmbits, com el dret, els costums, l’estructura socio-econòmica, els fets d’armes, l’idiosincràcia, el ventall polític, la mentalitat, etc…

EL DRET CIVIL

Quans els catalans varem ser ocupats per l’exèrcit espanyol en el 1714, com que les institucions polítiques, l’estament militar, la jurisdicció judicial, l’administració pùblica, etc… eren essencialment diferent a les espanyoles, imposaren amb l’ajut de les tropes les seves formes i maneres per homogenitzar-nos. Però una de les que coses que no varen tenir prou coratge per imposar-nos va ser el dret civil, el qual es va mantenir a pesar de tot. Aquest dret civil els ha fet nosa sempre, i desprès de la derrota militar han intentat suprimir-lo en diverses ocasions, sense relustats fins a la data. Aquest fet també evidencia que els espanyols no són catalans perquè si ho fossin tindrien el mateix dret civil que nosaltres.

Des que els espanyols varen colonitzar els habitants del continent americà sotmetent-los per la força, la metròpoli va tenir un comerç colonial actiu, el qual es canalitzava tot pels ports de Cadis i de Sevilla. Als catalans, com a estrengers que erem dins de la corona de Castella, mai ens van deixar comercialitzar directament amb Amèrica. Ells tenien tant clar que no eren catalans que varen considerar que el mercat americà era exclusivament castellà.

Iguals criteris es podrien aportar per a tot allò que fa referència a la política fiscal. Als catalans després de la derrota de la guerra de succeció com a càstig ens implantaren el Cadastre, ells continuaren amb polítiques fiscals que no tenien res a veure. Els espanyols no eren a l’hora fiscal com els catalans.


TERRENY ECONÒMIC

En aquest mateix ordre fiscal també cal aportar un fet derrerament molt oblidat, i és el recàrrec que s’impossà als catalans un cop acavada la guerra civil, sota l’excusa d’amortitzar els deutes de la Generalitat de Catalunya. D’aquesta manera els catalans que varen perdre la guerra es varen veure obligats a pagar-ne els deutes, cosa que no varen pagar els espanyols republicans, o és que la República espanyola no deixà deutes?

I aixì podriem continuar analitzant altres factors, com la moneda, l’estructura econòmica que històricament ha tingut Catalunya, l’empremta que la família ha tingut en la configuració d’empreses, l’origen dels recursos materials per promoure el desenrotllament econòmic, la importància del factor humà en la vida mercantil i econòmia en general, etc.

LA LLENGUA CATALANA

Potser el factor o element determinant per demostrar que els espanyols no són catalans, és tot allò que fa referència a l’idioma català. Podríem aportar dades ben eloqüents, com els comentaris que en el 1716 va escriure José Rodrigo Villalpando: “pero como a cada Nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los catalanes es tenaz altivo, y amante de las cosas de su Pais…”

Per aquest camí és indiscutible que podem proclamar ben fort, que de cap de les maneres els catalans no som espanyols, perquè des del primer propòsit expressat per Rodrigo Villalpando de fer-nos espanyols per la llengua, fins a la multitut de vegades que en el transcurs de la història de la persecussió s’ha vinculat la llengua espanyola amb la nació espanyola, s’ha verificat a bastament que nosaltres no tenim res a veure ni amb la seva llengua, ni amb el seu muntatge polític.

Però heus açí que existeix un altre fet que és definitiu. L’Estat espanyol des de temps inmemorials per a totes les qüestions lingüístiques disposa d’una Oficina d’Interpretació de llengües, la qual pertany al Ministeri d’Afers Estrangers. Aquesta oficina és la que tradueix els papers, i a més és la màxima autoritat per tot allò que fa referència a temes lingüistics, i que es relacioni amb els traductors i els intèrprets. Doncs bé, el conjunt de llengües que existeixen al món, aquesta oficina es l’encarregada de nomenar al intèrprets que estan degudament capacitats, i entre l’anglès, el francès…. i el búlgar, en el Ministeri d’Afers Exteriors també s’encarreguen de la llengua catalana, l’Estat espanyol considera que el català es una llengua estrangera, amb la qual cosa és corrobora tot el que anem dient. Els espanyols no són catalans i els catalans no som espanyols.


LITERATURA

Quan la reneixença estava consolidada, i els literats catalans havien assolit una certa normalitat, pel sol fet de ser una literatura expressada en català el president de l’Ateneo de Madrid, el poeta Gaspar Núñez de Arze, va qualificar-la de “retraída y esquiva desde el comienzo de su nuevo renacimiento, encerràndose en sí misma como el gusano de seda en su capullo”. És una evidència absoluta que per els espanyols la nostra literatura no es pas la seva.

Però això serà una constant durant els anys del segle XX, i aixì veiem que quan s’estudia en els llibres de text el programa establert per les autoritats administratives espanyoles, les assignatures de “Lengua española” o de “Literatura española”, són programes que mai no contemplen amb plenitud, ni de forma sistemàtica els literats catalans. L’explicació és ben senzilla, els espanyols consideren que els escriptors catalans no son literats espanyols. En aquest sentit també cal aportar com a prova les pressions i recomanacions que han rebut poetes com Carner, novel·listes com Narcís Oller, o escriptors com Pere Coromines, els quals varen ser comminats a abandonar la llengua catalana, per aixì poder entrar dins del món de la literatura espanyola. És a dir, es confirma altra volta que per ser espanyols, d’antuvi, cal primer renunciar al català.


ALTRES ELEMENTS DIFERENCIALS

Es podrien adduir altres factors determinants per ratificar la premissa anunciada. En són testimoni, per exemple, la gastronomia, en la qual podem veure que l’espanyola no té res a veure amb la catalana. I també el hàbits socials, i els costums. La festa de sant Esteve, la celebració dels dilluns de Pasqua, o sant Joan, no són mai admeses generalment pels espanyols, com a pròpies. Els espanyols també és habitual que portin l’anell matrimonial col·locat a la mà dreta, i en canvi els de l’àrea catalana consuetudinàriament el porten a la mà esquerra.

En aquesta época de consum, que s’han implantat festivitats a travès des mitjans de comunicació social per a celebrar esdeveniments consumistes, també s’ha verificat que els espanyols pel dia dels enamorats han escollit el dia de sant Valentí. En canvi pels catalans el dia dels enamorats és el dia de sant Jordi.

Hi ha més proves d’aquesta dicotomia: l’estudiós Josep Serra Estruch m’ha fet saber que els gossos parlen diferent si són espanyols: en català solen dir “bub, bub!” i en canvi els espanyols solen fer “guau, guau”. Els gats també parlen diferent, els catalans diuen: meu i merrameu, mentre que els castellans fan “miau”. Una altra diferència que m’ha suggerit Serra Estruch és la manera com l’exèrcit franquista entrà a Catalunya el 1939. A Espanya va ser com a “ejèrcito de liberación” i ,en canvi, als pobles i ciutats catalanes com a “ejèrcito de ocupación”. Un fet molt curiós és el teme de Gibraltar, per els espanyols aquest penyó és històricament espanyol. Però ningun d’aquests que tant continuament reclamen territoris usurpats per motius de guerra o perduts per mers tractats, gosarà mai alçà la seva veu en la defensa de la Catalunya nord. És veu que nomès som bons espanyols a l’hora de pagar, llavorens és quan sentim la vella cançò de que Catalunya ha de ser un motor econòmic per Espanya, que som un pulmó. Quan reivindiquem, automàticament ens convertim amb victimistes, rancis, agarrats, tencats, egoïstes, insolidaris, etc.

Heus açí un conjunt de criteris, i de fets palpables, els quals no necessiten pas cap tesi acadèmica, ni cap argumentació científica per demostrar que els espanyols no són catalans. I no oblidem el fet diferencial en quan a organització política, nosaltres som fills del pactisme jurídic, mentre Castella ho és de l'absolutisme.

PENSAMENTS I REFLEXIONS DE FRANCESC FERRER I GIRONÉS

Va quedar demostrat que la causa principal de la guerra civil era Catalunya. El mateix general Franco davant dels corresponsals estrangers va declarar en el mes de febrer de 1937: “En cuanto a Cataluña, hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas principales de nuestro levantamiento. Si abandonásemos Cataluña a su propio destino, llegaria a ser un grave peligro para la unidad de la patria.”

Un no es pot enganyar, però. La voluntat que Catalunya no tingués llibertat política ni sobirania en res no era pas exclusiva de la dreta més arcaica, que expressava un pensament anticatalà tradicional, sinó que també la compartia l’esquerra espanyola. Tradicionalment, s’ha considerat Azaña un “amic de Catalunya”, per la política que va dur i per manifestacions com aquesta: “Ya no hay reyes que te declaren la guerra, Catalunya.” En canvi, el seu fur intern era una altra cosa; en les seves memòries reflecteix el seu inconscient nacionalista espanyol quan escriu: “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, però sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.” Per conèixer l’autèntic pensament d’Azaña, cal observar-lo en els moments límit. En les memòries també escriu que el molesta que a Barcelona no es parli d’Espanya, i afegeix: “Yo no he sido nunca lo que llaman un españolista ni un patriotero. Pero ante esas cosas, me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero Franco.” Menys mal que el senyor Azaña no es considerava ni un espanyolista ni un patrioter, però el curiós del cas és que fins i tot coincideix amb Franco amb allò de “Antes cualquier cosa que rota.”

Zugazogoitia sosté que Negrín li havia confessat a ell mateix que “no estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpuido y pueblerino. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cediria el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos.”

El 1932 el diputat socialrevolucionari de l’esquerra andalusa Balbontín, igual que els feixistes, deia: “La separación de Cataluña frente al resto de España, no. Primero la guerra civil.”

Els catalans hauríem d’aprendre a no deixar-nos enganyar pels afalacs i les bones maneres perquè la catalanofòbia, com es pot comprovar, nia a l’inconscient i als racons més profunds de l’ànima espanyolista. És un error molt greu pensar que el nacionalisme espanyol és preconitzat tant sols per la dreta i el militarisme, com han volgut fer creure alguns durant la dictadura de Franco. El nacionalisme espanyol es defensat per ideologies progressistes i fins i tot per l’extrema esquerra, que creuen que justificar-se les ànsies de progrés amb l’eliminació de les reivindicacions nacionals de Catalunya. La catalanofòbia és en els uns un objectiu i en els altres, un projecte; per als catalans, però, en definitiva és serà el mateix resultat. Quan et volen eliminar, quina importància té que ho facin per uns objectius conservadors o por un projecte progressista, si el que volen finalment és eliminar-te?

Per als catalans, tant és la diferència que hi pugui haver entre els dos programes i entre els nacionalistes espanyols mateixos perquè sempre representarà el mateix mal, el d’ahir amb absolutistes o liberals, el d’avui amb constitucionalistes o patriotes socialistes. Per això els catalans, no hauríem de veure gaire diferència entre la seva catalanofòbia si finalment he d’acabar sempre oprimits.

ESPANYA ÉS UN ACCIDENT GEOGRÀFIC

Com que l’obsessió dels regents de la corona de Castella, des de temps medievals, era la dèria de confondre els territoris castellans amb tota la península, molt sovint feien confondre Castella amb Espanya. Aquesta és una manipulació que ha portat moltes i nombroses confusions. ¿Però si Espanya ja existia com a unitat política abans de néixer jurídicament per què Olivares al 1624 recomana al monarca de Castella que es faci rei d’Espanya? Senzillament perquè Espanya no era una unitat política.

De tot plegat es pot dir que en segle XVII els castellans es volen fer dominadors des d’un punt de vista polític, militar, i burocràtic d’allò que en deien Espanya, i que no era res més que la corona de Castella, amb Portugal i la corona d’Aragó. Si en alguns moments el mot espanyol s’utilitza és en un sentit geogràfic o etnogràfic, mai pot tenir el caire polític que ara li volen donar.

La constitució de 1812 és el primer text jurídic que defineix l’ens polític que regula, i ho fa en plural, “las Españas.” Recentment es va publicar La razón de Estado en España. Siglos XVI y XVII, i evidentment només es fa referència a autors de la corona de Castella. Si en la seva hipòtesi el Estado español era tota la península ¿per què ignoren tots els juristes i constitucionalistes catalans d’aquella època, durant la qual no n’hi havia pas pocs? Doncs perquè políticament, els catalans no eren espanyols.

Dins d’aquest concepte esbiaixat d’Espanya, per força n’ha de sortir el d’espanyols, i cal pensar que en sortirà l’espanyolisme. Per a nosaltres, l’espanyolisme és aquesta ideologia que des de Castella, de primer, intenta subjugar tots els territoris del seu voltant sota la direcció i usdefruit, i que després, més endavant, és utilitzada per la classe oligàrquica i dominant, quan disposa de l’Estat unitari i es legitima per la violència, aplicant-lo i inculcant-lo ideològicament sota l’excusa del patriotisme d’Estat amb la intenció de mantenir el poder.

Però per facilitar-ne la definició, trobo molt escaient la que va fer el historiador andalús Javier Pulido: “Definimos al españolismo como la expresión ideológica supurada por el aparato del Estado burgués español y la oligarquia centralista, basado en la afirmación de una inexistente legitimación nacional.unitarista para su existencia y construido con el objeto de negar tanto la lucha de clases como la realidad multinacional del territorio ocupado por ese Estado y expoliado por esa clase, con la intención de mantener y reforzar su tiranía sobre las naciones oprimidas y el proletariado explotado.”

L’estratègia de la corona de Castella era, mitjançant la seva direcció, fer-se seu tot el que pertanyia als seus veïns, a causa del seu esperit imperial, i que ara, els seus apologetes anomenen eufemísticament com a universal. Però les coses no han anat mai suaument, tal com diu Francisco Elías de Tejada: “Castilla labró España a su manera, brutal y violentemente, a golpes de lanza y a cinturazos de milicia.”

Francesc Ferrer i Gironés

LA LLIBERAT COM A FET CONSUBSTANCIAL DE CATALUNYA

El pactisme parlamentari s'inicia a les Corts de 1283, convocades per Pere el Gran, i en les quals es va atribuir a les Corts el poder legislatiu general per a Catalunya. Aquí neix la legislació paccionada. Ales Corts de 1289 s'aprova la legislació anteriorment establerta i es decideix que el príncep no podrà fer disposicions generals contra les lleis i privilegis catalans. A les Corts de 1413 es va definir que "privilegi atorgat contra llei paccionada, no val." Què vol dir això? Doncs que el rei no legislava i s'obligava a complir i fer complir les lleis. Aquest procediment legislatiu en la producció del dret, i totalment inèdit a la resta d'Europa, és conegut com a pactisme i és el fonament del constitucionalisme català.

El mateix Francisco Elías de Tejada diu: "Lo admirable del espíritu jurídico catalán fue que supo sacar de las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política." Més endavant els agentsd ideològics del pactisme i del dret públic no foren els teòlegs i filòsofs, com a Castella, sinó els juristes. Joan Pere Fontanella, comparant el dret públic català amb d'altres països, el 1662 va escriure que el govern de Catalunya no tenia res a veure amb la d'aquells "regnes ahont els reys i senyors són soberanos senyors, ab tanta plenitud que fan i desfan Ellis ab limitum."

De resultes d'aquestes lleis pactades i d'aquest innovador constitucionalisme, el príncep es veurà obligat a jurar i acatar les constitucions. Catalunya des de l'inici de la seva formació com a entitat política, va escollir el seu príncep. Aquest principi es considerava imprescindible per a la independència política. És per això, que des del principi del segle XVII els constitucionalistes catalans es varen atipar d'insistir i reiterar a Olivares, que a Catalunya el príncep no rebia la sobirania per herència, sinó per elecció dels súbdits. Tot això porta a la conclusió que els catalans, més que servir al rei, el que feien era co-regnar.

Els tres principis bàsics del constitucionalisme català són: elecció del rei, considerar-lo elegit en jurar les constitucions i la impossibilitat del príncep de sancionar cap llei sense l'acord de les Corts. Mentrestant a Castella els reis governaven sense traves politiques. De fet les institucions politiques que governaven Catalunya no existien ni al parlament d'Anglaterra, ni als Estats Generals de França.

Aquesta singularitat del sistema constitucional català, tant en el pactisme i de l'administració de la hisenda pública, com en l'amplitud del control de l'executiu ja que se'n vigilaven les contrafaccions, va tenir repercussions directes en la vida social i cívica dels catalans. El sistema fiscal era diferent del castellà. El sistema judicial donava certes garanties a l'acusat, i diverses prerrogatives evitaven les pràctiques fraudulentes dels poders públics contra els béns dels acusats. El reclutament militar només es podia fer en condicions determinades i només en territori català etc.

En conseqüència, a l'any 1714, quan es parla de defensar Catalunya ho fan en el sentit de defensar les constitucions; perquè si el rei de Castella suprimia les lleis pròpies, estarien sota l'esclavatge. Aquest pactisme, que res té a veure amb el que a dia d'avui és el pactisme entre polítics catalans i espanyols, i que neix a partir d'una imposició castellana, va impregnar el constitucionalisme català, i encara forma a dia d'avui part del nostre tarannà.

Catalunya, malgrat el feudalisme, fou un país d'un règim molt ampli en llibertats en comparació dels territoris del seu entorn. Tenim centenars d'exemples d'aquest tret diferencial com el cas d'Alfons III, el Benigne (1299-1336), que s'havia casat amb Eleonor de Castella, germana del rei de Castella, Alfons XI.

Elionor feia donacions politiques a favor dels seus fills en detriment dels primogènits. Aquest va portar a Guillem de Vinatea i els jurats i consellers a presentar queixa davant del rei. Guillem de Vinatea va dir que abans de canviar de senyor estava disposat a morir, però "si nós morim, que no escaparà algú d'aquests que són acì que no muirem tots a tall d'espasa, sinó vós senior, e la reina, e l'infant Fernando." Desprès el rei Alfons va dir a la reina Elionor: "Ah, reina, açò voliets vós oir!" I la reina castellana, irada i plorant, va dir: "Señor, esto non consentiría el rei don Alfonso de Castella, hermano mío, él los degollaría a todos." Però el rei Alfons va respondre: "Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és el poble de Castella, car ells tenen a nós com a senior, e nós a ells com a bons companyons." Aquest passatge s'ha posat sempre d'exemple per expressar la diferent concepció de l'autoritat entre Castella i Catalunya.

La considerable llibertat en el constitucionalisme català era tan evident que mai els experts en dret públic no han tingut cap inconvenient en reconèixer-ho, el mateix Elías de Tejada Espriu: "La civilización universal recibió, entre otras, una aportación catalana digna del máximo relieve: la consecución de la fórmula de la libertad política más perfecta de la Edad Media. Una serie de circunstancias coincidentes en tierras catalanas congregaron los ingredientes precisos para el cultivo de la rara flor de la libertad política."

Del concepte de llibertat i de la seva vinculació amb la nació catalana n'hi ha molts exemples donats per personatges estrangers, tal com diu el mateix Pierre Vilar: "No hi ha cap viatger estranger als segles XVI i XVII, que no hagi notat com una lliçó important del seu viatge "l'orgull" de grup dels catalans. Vilar afirma que Catalunya no tenia cap raó per sentir-se provincià i que "els estrangers són sensibles a aquest particularisme ostentós: veuen els catalans "dues vegades més lliures" que els castellans, i ferotges a defensar aquesta llibertat".

Simeone Contarini, ambaixador a Venècia entre 1602 i 1604 va dir que Catalunya, Aragó, València i Mallorca: "El rei no té un poder tan absolut, ni solament com la meitat del que té en altres regnes.".

Un viatger francès del 1602 va afirmar que "els catalans no reconeixen el rei d'Espanya, si no és com a comte de Barcelona. I llur "Generalitat" té més poders que el mateix virrei, representant, tanmateix, del sobirà absolut".

El diplomàtic i polític castellà Diego Saavedra va escriure: "Ninguna provincia gozaba mayores bienes ni más libertad que Cataluña, porque ella era señora de sí misma, se gobernaba por sus mismos fueros, estilos y costumbres y vivía en suma paz y quietud, teniendo un rey muy poderoso, más para su defensa y para gozar de su protección, que para ejercer en ella su soberanía."

Lope de Vega, sense ser en cap momento catalanòfil, va dir: "los catalanes perderán mil vidas por guardar sus fueros."

Durant la guerra dels Segadors, un cronista portugués, Francisco de Melo, defineix els catalans així: "Estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad."

Juan Alfonso Lencina, tacitista castellà, escrivia al 1687 el següent: "En la monarquía de España el ánimo menos conocido es el de los catalanes, amigos de su libertad y que no es prudencia tocarles sus privilegios; por fuerza regirlos es imposible; pero de voluntad y de buenos modos tratables."

El mariscal francès Nouville defineix els catalans com a "poble inquiet, coratjós, molt gelós de les seves llibertats."

El comerciant anglès Mitford Crow, preocupat pels catalans comunica al seu govern que "els catalans eren un poble independent que vivia sota les seves pròpies lleis i privilegis, que desitjaria donar suport a un rei que es comprometés a restaurar i defensar els seus antics drets."

El 1705 la reina d'Anglaterra va enviar a Mitford Crow com a representant plenipotenciari a Catalunya, a la credencial del qual escrivia: "És amb gran satisfacció que ens hem assabentat que, havent estat sempre gelosos en la reivindicació de les vostres llibertats, us mostreu indignats en aquests moments del jou que us han imposat els francesos."

En l'opuscle despertador de Catalunya, del 1713 i atribuït al diputat Manuel Ferrer, s'invoca la llibertat de Catalunya com a principi fonamental i element definidor de la catalanitat: "Desmereixen lo nom de fill de la pàtria, encara que l'habiten, los que desitgen i sol•liciten que aquella perdis a llibertat i glòria."

L'autor anglès del llibret titulat The case of the catalans considered, editat a Londres el 1714, en parlar de Catalunya afirma: "Només cal constatar que el Principat de Catalunya, des de la seva subjugació a la corona española, quan va esdevenir una part d'aquell domini, sempre ha estat governat per lleis pròpies, independents de qualsevol altre regne. Fins ara, llurs privilegis han estat sempre conservats íntegrament i a la més mínima aparent violació ha servit sovint com a motiu perquè el poble s'alcés en armes"; més endavant en relació amb la defensa que els catalans fan de les seves llibertats continua: "¿Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? Llurs avantpassats els van llegar sencers llurs privilegis de fa segles. És que ara han de renunciar-hi deshonoramblement, i han de deixar darrere d'ells una raça d'esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, això és llur elecció."

Voltaire quan escriu sobre els borbons, també parla de l'amor català envers la llibertat: "Ells han estat sempre guerrers, i els muntanyencs, sobretot, han estat ferotges. Però malgrat llur valor i llur amor extrem per la llibertat, han estat subjugats."

El general Dugommier, el 1794 escrivia: "El catalán es bravo, activo, trabajador; enemigo de España, ha estimado siempre la Libertad, y cuando vea unirse a ella la Igualdad, esa reina de las naciones, pronto se reunirá con los que combaten por estos principios."

El francès Fervell escrivia: "Los preconizadores de la revolución obtenían algún éxito en Barcelona y en el litoral; pero como la ternura de los catalanes por la libertad no es, en el fondo, más que un amor exclusivo por la independencia absoluta, si se enamoraban de nuestros principios era para traducirlos a su manera y no estaban menos dispuestos a rechazar la mano de quien se los traía."

Extret del llibre de Francesc Ferrer titulat La Catalanofòbia

INDEPENDENTISME POSSIBILISTA

El independentisme possibilista parteix d'un greu error de càlcul, no sé si fruit de la mala fe o causa directe d'una perpètua ingenuïtat. Per aconseguir una independència real dels Països Catalans amb un consentiment del govern de Madrid ens caldria reformar la constitució espanyola, i això, ja no seria aspirar solament a la bona voluntat d'uns governs espanyols que, històricament, han estat extremadament hostils amb qualsevol reclamació d'autodeterminació dels Països Catalans, sinó que també es necessitaria la benedicció del principal partit espanyol a l'oposició. Impossible.

Cada reforma espanyola que atorga un grau més de llibertat a la nació catalana és en realitat una corda invisible que encara ens hi lliga més. La independència de la nostra nació només pot venir motivada a partir d'una desafecció tant i tant gran que la majoria del poble català apostarà sense pors per la independència. I aquesta desafecció és sovint contrarestada per les reclamacions descafeïnades que s'acaben complint per mitjà de la voluntat del govern ocupant. Cada greuge exposat per un partit independentista en el sí d'un govern espanyol, i que acaba trobant una solució parcial des d'aquesta mateixa política espanyola esdevé en una trista i estèril satisfacció col·lectiva catalana que ens encaixa més i més amb l'Estat espanyol. Cada traspàs de competències, cada petita victòria sobiranista pot representar una unió encara més sòlida amb l'Estat espanyol.

Les revolucions, i en aquest cas el procés d'autodeterminació d'una nació també ho és, sempre coincideixen en un mateix patró; la injustícia exagerada. Si cada injustícia que pateix el poble català és reparada per un simple pedaç pot ser que la societat poc a poc s'aburgesi i s'acomodi en el sistema establert. Aquest és el perill que té reformar Espanya, que sense voler pot servir com a element d'assimilació. És trist dir-ho, però les societats no es desperten activament si no han patit prèviament una injustícia exagerada. Comparteixo la teoria que recollia un article publicat al Racó: vull que els trens arribin tard. Vull que l'aeroport del Prat sigui de fireta i els usuaris pateixin les conseqüències. Vull que els peatges ens continuïn xuclant la sang i que les carreteres siguin de segona divisió. Vull que l'espoli fiscal augmenti. Vull que la catalanofòbia creixi encara més per les Espanyes. Vull que l'oficialitat de les seleccions catalanes es boicotegi des del govern de Madrid. Vull apagades de llum generalitzades. Vull tot això i més perquè patín totes aquestes injustícies s'evidenciarà la mentalitat colonialista de l'Estat espanyol vers Catalunya i perquè així, la societat catalana, malgrat patir un temps de penalitats extremes, s'aixecarà definitivament contra aquest poder colonial i podrà viure definitivament en pau, justícia i igualtat. De l'únic que ens hem de cuidar és de salvaguardar la cultura catalana, per lo demés, com més injustícia més possibilitats reals de que el poble català es llenci de cap a la independència.

Perquè si llegint la història d'Espanya encara ens creiem que ens donaran la independència així per les bones, sense patir, sense lluitar, sense desafiar les lleis espanyoles, sense presoners polítics etc... és que som molt més il·lusos del que es podria imaginar.

EL DRET A LA DIGNITAT I A LA INDEPENDÈNCIA

Volia fer un article de Sudamèrica, aquella zona convertida en el pati del darrere dels EUA, terra selvàtica i exòtica, aquella terra convertida en un taulell fet a base d'una rica font de recursos naturals explotats i espoliats.


Podria fer un article inflat a partir d'un reguitzell inacabable de xifres i estadístiques que ajudaria al lector a entendre l'extrema pobresa que pateix aquella terra. Podria complementar-ho adjuntant el currículum militar dels EUA a la zona per tal de ressaltar la causa i efecte que han provocat les politiquees intervencionistes practicades per l'Imperi a la zona. Podria enumerar un per un a tots els dictadors que ha col•locat l'administració nord-americana. Podria explicar que cada reforma o que a cada nacionalització promoguda per un govern legítim la seguida una intervenció militar dels EUA o un cop d'estat patrocinat per la CIA.


Podria fer un recull històric i parlar de la demostrada connexió entre la CIA i el cop d'estat a Xile. De la United Fruit Company i de la guerra a Guatemala. De Rios Montt, àngel exterminador beneït pels EUA i responsable d'una neteja ètnica amb majúscules. Podria parlar de la tímida reforma agrària impulsada pel president del Brasil Joao Goulart i de la fulminant resposta dels EUA. De la Contra a Nicaragua finançada pels EUA amb la venda de drogues. De les magnífiques relacions dels EUA amb Fujimori. Del sistema de terror a base de tortures i repressió que va generar l'escola de les Amèriques. Podria parlar de la tètrica junta militar de El Salvador i de les matances indiscriminades contra camperols, sindicalistes i capellans.


Podria dir que la intromissió constant dels EUA a la zona ha provocat centenars de milers de morts, i que el seguidisme practicat pels règims titelles, a part de sang, només han aportat pobresa, misèria i analfabetisme entre la població.


És per això que Sudamèrica avança cap a l'esquerra i cap als moviments socialistes, perquè ja estan tips de ser carn de presidi, carn de carrer i carn de cementiri. Estan tips de ser ningús, de ser relegats a les ombres i de ser persones sense drets ni veu. Per això avança el socialisme a Sudamèrica, perquè la gent se sent part d'un moviment que camina amb ells.


Qui són els gran mitjans de comunicació neoliberals per negar-lis el seu dret a la independència i a la dignitat? Qui són ells per qüestionar les seves polítiques socialistes quan el capitalisme nord-americà, que aquests mitjans defensen, els ha deixat en la més extrema pobresa? Qui són ells per acusar a Chávez de dictador quan aquest ha guanyat legalment nombroses conteses electorals? Qui són ells per parlar d'objectivitat informativa quan sempre han practicat un periodisme que silencia els règims sanguinaris situats en l'òrbita de Washington i torpedinen a base d'exageració, desinformació i manipulació als governs legítims que s'oposen al poder nord-americà? Qui collons sou vosaltres, colla de cretins miserables, venuts als interessos de bancs, multinacionals i grans corporacions per donar lliçons de democràcia?


A fer la mà sangoneres, Llatinoamèrica diu prou al neocolonialisme i diu si a la dignitat i a la independència real, i a més a més ho fa a partir de la democràcia i de la paraula., a partir dels fets i de les politiques que donen veu i dret als desheretats.

CAL APOSTAR PER CATALANITZAR ALS SECTORS SOCIALS MENYS INTEGRATS A LA CULTURA CATALANA

Aquest és un escrit que alguns potser entendreu com a polèmic, per la meva part aspiro que sigueu capaços de llegir-lo tot abans de prejutjar, perquè qui sap si al finalitzar la lectura us emporteu alguna sorpresa.

Fa un temps enrere feia un escrit on em declarava independentista no nacionalista, i ho feia argumentant que davant d'alguns nacionalismes, com ara els que promouen una teòrica superioritat ètnica, hom no pot sentir res més que repulsa i abominació. També alertava i feia referència al xovinisme creixent que traspuaven alguns dels comentaris que es podien i que encara, a dia d'avui, es poden llegir en alguns fòrums independentistes. En aquests punts concrets em reafirmo i no en renego pas, doncs seria d'estúpida ingenuïtat ignorar aquests nacionalismes de clars tics feixistes, i que per molt marginal que siguin, per higiene i per salut nacional cal extirpar-los del moviment independentista.

En aquell escrit també deia que tot i no considerar-me nacionalista entenia, comprenia i no m'oposava pas al sentiment nacionalista de molts independentistes, ja que comprenc que aquest és un nacionalisme defensiu fruit d'una catalanofòbia d'arrels històriques en el sí de la política espanyola. Avui entenc, fruit d'una profunda reflexió iniciada a partir d'una sèries d'esdeveniments, que tal vegada no estava en lo correcte. Potser avui, més que mai, s'ha d'entendre l'independentisme, no només com una oportunitat que ens ha de portar a la revolució i posterior igualtat social, sinó que també s'ha de veure com una fita imprescindible que permeti conservar i revifar la catalanitat del país.

Si la gent d'esquerres entenem l'internacionalisme com una eina de solidaritat que ens permeti construir un món on hi tinguin lloc els molts, diversos i diferents mons, no tindria cap sentit que alliberéssim una terra sacrificant la seva llengua i la seva cultura. Uns Països Catalans lliures i socialistes però castellanitzats serien un crim contra natura. No es pot fer d'aquest món un món on hi tenen cabuda diferents mons assassinant a un d'aquests mons. Si cada cultura que es mor per culpa de l'imperialisme és un crim contra la pròpia Humanitat, no podem ser nosaltres els que permetem l'assassinat d'una manera de parlar, de viure i fins i tot d'entendre la vida. Seria una gran contradicció i seria del tot imperdonable.

Sóc conscient que això que diré pot aixecar les ires de certes persones, però potser seria hora d'acceptar -i jo ho faig ara- que certa animadversió que hi ha pel lema que defensa una Catalunya catalana és del tot injust i del tot infundat si ho analitzem fredament. Si ens allunyem de la simbologia i el tarannà d'aquests sectors del moviment independentista podrem apreciar nítidament que no té res a veure defensar una Catalunya catalana amb ser racista o ser feixista. Voler una Catalunya catalana hauria de ser una obligació per a tot aquell que es consideri independentista, com també hauria de ser una obligació per la gent d'esquerres el fet de defensar una Catalunya catalana i socialista. Amb això no dic que a partir d'ara faré meu aquest lema, el que si que dic és que els prejudicis que tenia d'ell no eren del tot justos.

Faig una petita crítica a la gent independentista que lluitem per un canvi de model de sistema, a veure que en penseu. Les classes populars dels Països Catalans estem lligats de mans i peus per dues cadenes igualment opressores; una representa Espanya i França, l'altre representa el sistema capitalista. Fins aquí tots coincidim i considerem que totes les persones que amb la seva actitud o acció política enforteixen a una de les dues cadenes són "enemics" per igual. Uns són "enemics" de classe i els altres són "enemics" del poble català. La critica que faig és aquesta, penso que per una qüestió de proximitat a voltes som molt més crítics amb els independentistes que no comparteixen la nostra visió ideològica que no pas amb els espanyols residents a Catalunya, i que tot i compartir classe i potser ideologia, ens volen veure lligats a la cadena dels Estats francès i espanyol. A voltes arribo a la conclusió que som molt més crítics amb un Salvador Sostres que amb un sindicalista que porta tota la vida als Països Catalans i que no fa cap esforç per adaptar-se a la catalanitat del país.

Així que hauríem de ser igual d'actius alhora d'intentar influir en la catalanitat d'aquest segon grup, perquè malgrat compartir classe social o aspiracions polítiques, al voler-nos subjugats encara que sigui per omissió a l'imperialisme entren sense matisos a la categoria de col·laboracionistes dels opressors. Mentre amb la seva actitud de complicitat ens lliguin a la cadena de l'opressió nacional, són i seran potencials subjugadors, i a voltes sembla que ho oblidem.

ISRAEL I LES VÍCTIMES DE L'HOLOCAUST

Tothom coneix més o menys la història de l'Holocaust i tot el patiment humà que hi va generar. Les xifres, per molt que xisclin els negacionistes, són les que són, prop de 6 milions de jueus, deixant de banda altres col•lectius, foren brutalment exterminats per la desnaturalització encarnada per la maquinària nacionalsocialista.

Ha passat mig segle d'ençà d'aquell horror i a dia d'avui queden pocs supervivents. És a partir d'un documental produït pels mateixos israelians que vaig començar a indagar per tal de contrastar la realitat infame que es descrivia en aquell documental. I val a dir, desgraciadament, que he topat contra un mur aixecat a base de vilesa i deshumanització extrema.

Però abans d'entrar en matèria recapitulem. Per a molts la fundació de l'Estat d'Israel no s'explicaria sense la persecució i posterior Holocaust que patiren en una Europa on la meitat de la seva població instigava l'odi contra els jueus, mentre l'altra meitat és dedicava a mirar cap a un altre banda. Així que després d'aquell horror, jueus de procedències, llengües i cultures ben diverses van aconseguir aixecar un Estat que els representés davant del món, i que a poder ser, els protegís no només dels nombrosos enemics, sinó que a més a més els protegís davant de les desgràcies i penúries que provoca la pròpia existència. De fet, diuen que és aquesta la raó fonamental d'un Estat, i el govern que l'encapçala n'hauria de ser màxim exponent. Però com alguns ja sabreu teoria i pràctica no sempre cassen, i per desgràcia d'alguns aquest cas no constitueix cap excepció.

Segurament alguns Sostres i Raholes ja deuen moure el cul impacientment mentre remuguen contra la meva teòrica malícia judeofòbica, com segurament també els antisemites furibunds deuen esperar impacients trobar en aquest escrit un reguitzell d'arguments antisemites que puguin ajudar a saciar la seva sed d’ignorància. Doncs lamento informar que en aquest escrit ni uns ni altres es trobaran còmodes. El tema no va d'això. Sóc extremadament conscient de les moltes suspicàcies que genera el tema d'Israel, per això abans de continuar amb la lectura m'agradaria que us oblideu de l’actual conflicte, perquè tot això no hi té res a veure. Aquest article parla d'un fet lamentable que podria succeeir en qualsevol altre Estat, i més enllà d'estúpides fòbies ètniques, del que tracto, és de la perversitat, la cobdícia i la desnaturalització del propi genere humà.

A dia d'avui el 80% de les víctimes de l'Holocaust que viuen a Israel són extremadament pobres. Els seus respectius governs els han deixat abandonats en la més absoluta de les misèries i, molts d'ells, es veuen obligats a marxar d'Israel per tal de passar els seus darrers dies amb certa dignitat. Aquesta gent, que representa la humanitat dels que han sofert la barbàrie i que han estat tant utilitzats políticament pel propi Estat d'Israel, cobren una ajuda d'uns 300 euros mensuals. La meitat d'aquests diners els utilitzen per poder pagar les medicines que necessiten, així que molts d'ells es queden amb menys de 150 euros per passar el mes. Així que no resulta estrany que aquesta gent visqui en condicions deplorables. Una àvia amb ulls blaus vidriosos explica que ella ja està acostumada a passar gana, que de jove va patir moltíssim, però el que no pot resistir és a la soledat i a l'abandonament a la que està sotmesa. Mentre molts pacients fan tot el possible per sortir dels hospitals psiquiatrics ens troben amb un fet inèdit, però molt significatiu, molts supervivents de l'Holocaust fan mans i mànigues per ingressar-hi i en molts casos les forces d'ordre han d'actuar per expulsar-los d'aquests hospitals. En ells s'asseguren menjar, atenció mèdica i una companyia per poder passar els seus darrers dies.

Mentre a Israel ens trobem amb aquesta situació, a Alemanya, i a la resta d'Europa, les víctimes de l'Holocaust troben unes atencions que serien inimaginables a l'estat hebreu. Les víctimes cobren unes ajudes d'uns 1200 euros i una cobertura que els assegura la gratuïtat dels medicaments. Sé que molts de vosaltres ja us comenceu a preguntar que com és possible que passi això, que com és possible que Israel, auto-proclamada defensora absoluta de la dignitat de les víctimes, ofereixi aquest tracte als seus propis ciutadans. La resposta, tot i ser crua, és a dia d'avui una realitat; Israel abandona a les seves víctimes per purs interessos econòmics.

L'any 1952 Alemanya feia extensible una ajuda en forma de milers de milions de marcs a l'Estat d'Israel, aquests diners havien de ser destinats a les víctimes de l'Holocaust i el govern israelià n'havia de ser el seu gestor. Però l'Estat d'Israel va creure oportú utilitzar aquests diners pel desenvolupament econòmic del nou país, i desprès de consolidar i dinamitzar l'economia es retornarien les ajudes. Però els anys van passar i per molt desenvolupament econòmic les víctimes van continuar cobrant una veritable misèria. L'Estat es va apropiar d'aquests diners i a dia d'avui els reté gràcies a una cortina desesperadament burocratitzada que fa impossible una resolució. Darrera d'aquestes ajudes s'ha creat un autèntic entremat de fundacions i de bancs que s'està beneficiant extraordinàriament d'aquestes ajudes, i mentre el ministre d'economia i els presidents d'aquestes fundacions viuen a cos de rei, les víctimes es moren literalment en la més absoluta misèria

L'any 2007 es va convocar una manifestació davant de la casa del ministre d'economia, entre els assistents hi havien familiars, amics i víctimes de l'holocaust. A les pancartes es poden llegir lemes com: "L'holocaust continua a dia d'avui". Però malgrat la pressió la situació continua exactament igual. L'estat d'Israel espera amb una perversa paciència que les víctimes de l'Holocaust morin poc a poc per tal de quedar-se amb les suculentes ajudes. "Volem viure amb dignitat, això és una vergonya i una humiliació", explica davant de l'agència EFE Yosef Cherni, un supervivent de 82 anys víctima del gueto de Varsòvia i del camp d'extermini de Treblinka. Per a ell, amb aquests actes, l'Estat d'Israel està incorrin en la negació de l'Holocaust.

Israel ha perdut el rumb de la seva pròpia història, els seus governants acarnissats en conflictes exteriors, que en bona mesura serveixen com a cortina de fum, han oblidat l'essència que malgrat les adversitat els va fer fundar un Estat. Si aquests governs són capaços d'exercir aquesta crueltat vers a les víctimes de l'Holocaust, si són capaços de mostrar-se així de perversos davant dels seus ciutadans més emblemàtics, no em vull ni imaginar que són capaços de fer davant dels seus enemics.

En fi, aquest escrit pretén ser una reflexió que va més enllà de l'actual conflicte, vol apuntar de forma clara que hi ha israelians que també són víctimes de governs supeditats pel fonamentalisme religiós i per la deshumanització que crea l'economia de mercat. Potser, analitzant aquestes misèries humanes fetes a base de cobdícia podem arribar a la conclusió, que malgrat les diferències culturals i religioses, tots som víctimes d'una mateixa tirania. Potser no som tant diferent scom ens volen fer creure, no?

RAHOLA; LA DOBERMAN DEL SISTEMA

És que al final, quan lo políticament correcte s’apodera de tot, el que esdevé davant dels nostres nassos no és altre cosa que la censura pura i dura. En aquesta democràcia cada vegada menys participativa i més allunyada de la ciutadania, la classe política està aconseguint gràcies als obedients mitjans de comunicació allò que el franquisme havia de fer mitjançant la força. Articles col·laboracionistes, com el recentment escrit per Pilar Rahola, no són res més que una clara demostració d’aquesta censura que intenta corregir per mitjà de la lapidació pública tot allò que escapa del seu fals oasis.

Aquests tele-predicadors de la veritat absoluta, del blanc o negre i de bons o dolents, han esdevingut gràcies als interessos de certs sectors polítics i econòmics en els nous inquisidors de la democràcia. Tal vegada els nous caçadors de bruixes ja no envien a la foguera a l’acusat per tal de purificar així el seu malèfic esperit, però no obstant això la seva argumentació segueix sent igual de demagògica, fanàtica i rabiosa que la dels seus antecessors. Avui en dia la gran pira encarregada de cremar a les bruixes respon al nom artístic de mass media. Des d’aquests potents altaveus els opinadors habituals són els encarregats de jutjar diàriament a tot aquell que traspassi la sagrada línia del civisme. Així doncs, un lladre de pernils al Corte inglés rebrà els litres i litres de bilis que mai rebran els encarregats de fer lleis feixistes com les que porten a l’Audiència Nacional a tot aquell que cremi una fotografia del rei de torn.

Així doncs lo políticament correcte nega a la ciutadania l’únic dret que ens quedava, allò que hom coneixia tradicionalment com el dret a la rebequeria . Sense possibilitat de participar d’aquest sistema”democràtic” i amb l’única missió de votar cada X temps, la classe política, juntament amb els seus fidels periodistes, han aconseguit gràcies a la màscara del civisme i a lo políticament correcte la impunitat total. Poden fer i desfer, poden portar-nos a una guerra il·legal, poden fer transvasaments malgrat l’oposició ciutadana, poden tancar diaris, poden prohibir partits polítics, poden cagar-se damunt nostre amb tota l’educació del món, que nosaltres, la societat civil, hem de mostrar un somriure d’orella a orella per tal de no aixecar les ires dels nous inquisidors.

LA GRAN COMPANYIA CATALANA DELS ALMOGÀVERS

INTRODUCCIÓ

L'any 1302, Bizanci (Constantinoble) veia com desembarcaven a les ribes del Bòsfor, davant del palau de Blanquernes, de set a vuit mil guerrers d’Occident amb els quals l’Imperi Bizantí acabava de concloure una tractat d’assistència militar contra els turcs osmalins. Els grecs, durament assetjats pels turcs, van veure la Gran Companyia Catalana com una esperança per la salvació del seu Imperi.

Aquell cos de mercenaris anomenats almogàvers i que formaven la Gran Companyia Catalana, havia de representar, durant prop d’un segle, un paper cabdal en aquella regió del món on es barrejaven races i pobles i s’enfrontaven ideologies, conceptes religiosos i interessos econòmics. Venien de conquerir Sicília essencialment per lluitar. Van aconseguir grans èxits. Tot just desembarcats a Cízic, en terres de l’Àsia menor, van derrotar als turcs. Tot seguit es van internar al cor mateix d’Anatòlia (Natolí), van alliberar Típoli i Filadèlfia, la capital Lídia. Després van anar cap a l’Oest per netejar la costa mediterrània i assegurar-se les comunicacions marítimes amb Bizanci.

Van davallar pel riu Hermosi, van prendre Sardes, Magnèsia, Tiràion, Esmirna i Efes. Sempre victoriosos, continuaren la marxa cap a l’Est, a través de les antigues terres de Lídia, Frígia i Capadòcia, fins als peus de la muntanya de Taurus i l’accés al famós congost de les Portes de Ferro, on van desfer l’exèrcit dels emirs d’Anatòlia. Tenien el propòsit d’instal·lar-s’hi i de fet, van fundar-hi un Estat autònom a semblança dels prínceps de l’Imperi Llatí després de la quarta croada. Però tantes victòries havien suscitat gelosies i inquietuds. Més tard, llur cap, Roger de Flor, va ser assassinat a Andrianòpolis amb la complicitat de l’emperador Andrònic II i per ordre del seu fill, Miquel IX.

Llavors, després de denunciar aquesta aliança i aquesta traïció, els almogàvers van declarar la guerra a l’Imperi que els havia assoldat. Des d’aquell moment, menaren una vida èpica i aventurera d’un poble en armes, errant i perseguit, a la recerca d’un territori on poder-se establir. Van optar per tancar-se a la península de Gal·lípoli per defensar-se dels atacs bizantins i finalment, després d’una heroica defensa van sortir vencedors del setge. De Gal·lípoli van sortir afamats de venjança i envaïren Tràcia, Macedònia, Tessàlia, després la Grècia mitjana, i arreu per on van passar van sembrar la mort i la devastació, amb el seguici, darrere dels seus estendards, de tot un poble de dones, infants, amistançades; tota una nació errant.

Desprès de lluitar contra turcs, grecs i alans es van passar al servei del duc francès d’Atenes, Gualter V de Brienne, i van expulsar del seu territori els exèrcits del dèspota Emir de Bizanci que l’havien envaït, tot restablint l’ordre i refermant l’autoritat del duc de França. Però, traïts encara per aquest, el van combatre, i el van vèncer. Així, van posar fi al ducat franc atenotebà i posaren el país sota llur pròpia dominació, que havia de durar vuitanta anys.

Els almogàvers no s’acontentaren amb crear herois al camp de batalla. Van fer quelcom més que combatre i destruir. Quan, al cap de deu anys de tribulacions guerreres, s’instal·laren al ducat franc d’Atenes, esdevingut després el ducat català d’Atenes i de Neopàtria, el van administrar segons els costums de Barcelona. La dominació dels almogàvers també va ser creadora i va promoure un vast moviment d’intercanvis. També van saber protegir els tresors artístics, testimoniatge del geni grec. El sentiment de la bellesa no els era estrany, per més que diguin els cronistes grecs de l’època. Perquè el rei Pere III parlés de l’Acròpoli d’Atenes, que ell no havia vist mai, com de la joia més rica existent al món, calia forçosament que els almogàvers l’hi haguessin descrita amb gran entusiasme.

QUI EREN ELS ALMOGÀVERS?

Entre els més humils, entre els més rudes, l’esperit sempre havia nodrit un ideal. Per als almogàvers, aquest era un ideari de soldat, d’home d’armes, que essencialment es traduïa en un comportament al camp de batalla. El combat era la seva religió; s’hi preparaven amb gravetat, amb misticisme; sovint combregaven el dia abans de combatre; d’altres vegades, abans de proferir el seu crit de guerra: “St. Jordi! Desperta ferro!” Marxaven tot cantant la Salve Regina, mentre xocaven les seves llances contra terra i els seus coltells provocaven espurnes.

La societat que constituïen els almogàvers, amb la seva jerarquia d’almogatens, d’adalils, de cabdills (almogaten o almocaden, de l’àrab al-mocadem: capdavanter de columna en cap), de capitans; el seu Consell, on quadres i tropes eren representats; amb la seva administració particular; amb Cancelleria, Segell, Intendència i Tresor; amb l’equipament i l’armament, distints dels altres; amb un seguici pintoresc de dones, infants i brivalls, amb llurs ensenyes i estendards, demostrava que aquella societat constituïa, empíricament, una República Militant.

Però, per conèixer-los més bé, preguntem-nos que significa aquest nom. Segons una tesi, almogàver provindria del mot àrab al-mogauar, o al-moughâvar, que designa qui fa incursions (allò que avui anomenem ràtzies o raids) en territori enemic. Una segona hipòtesi sustenta que deriva del mot àrab al-muhavir (o al-mukhabir), sustantiu que designa la persona que aporta notícies. Sigui com sigui, el mot no apareix als textos fins als segle XIII i XIV. Bernat Desclot, Muntaner, Jaume I, Pere III en fan un reiterat esment en les seves cròniques. Desclot, l’historiador català del segle XIV, descriu així els almogàvers: “Aquests homes anomenats almogàvers no viuen sinó de l’ofici de les armes, i no habiten les ciutats ni les viles, sinó les muntanyes i els boscos, i guerregen sense treva contra el sarraïns (àrabs) i entren a llur terra durant un dia o dos, i roben i capturen, i n’emmenen molts sarraïns presos i d’altres béns. Viuen d’aquests guanys, i llur vida és tan dura que molt pocs la suportarien; poden estar dos dies sense menjar, si és necessari, o bé menjant herbes dels camps. Els adalils són els qui els guien, gent que coneixen les terres i saben els camins. Porten només una genolla o una camisa molt curta, tant a l’estiu com a l’hivern, i unes calces de cuiro molt estretes, i als peus unes bones avarques també de cuiro. I una corretja com a cinyell, de la qual penja una pedra foguera. Cadascun va armat d’un bon coltell i una bona llança i dos dards. A l’esquena duen un sarró de cuiro en el qual porten queviures per a dos o tres dies. Són homes molt forts i lleugers per a encalçar i per a fugir. Són catalans i aragonesos, i molts d’ells, homes de muntanya.”

Sigui com sigui, i encara que no hagués estat fixat als textos fins als segles XIII i XIV, el nom d’almogàvers es remunta a l’època més alta de l’edat mitjana. Era conegut des del començament del segle IX. Hom l’esmenta com el patronímic d’un cabdill andorrà, el qual, segons la llegenda, al capdavant dels seus guerrers muntanyencs, hauria facilitat a Carlemany i als seus lloctinents, llur marxa dificultosa contra els àrabs a través dels Pirineus. És sabut que la tradició atribueix la fundació de la senyoria d’Andorra a l’emperador dels francs; d’aquesta manera Carlemany hauria volgut recompensar la conducta dels andorrans i de llur cap, l’esmentat almogàver. És indubtable que el mot va ésser emprat, en primer lloc, dins l’àrea inestable de la Marca Hispànica, aplicat als voluntaris cristians isolats que, actuant per compte propi i per pròpia seguretat, s’infiltraven a les línies sarraïnes per recollir-hi informació.

Els primers almogàvers, són pobladors que ocupen la terra desèrtica que els sarraïns (àrabs) havien abandonat per l’aproximació i el perill que constituïa l’enemic. L’acció permanent i continuada exercida pels pobladors apareix com una acció d’almogaveria, és a dir, d’incursions, aldarulls i cops de mà. Per això aquells pobladors mereixien el qualificatiu d’almogàvers, i ells devien ser els primers a portar-lo.

LA REVOLUCIÓ MILITAR DELS ALMOGÀVERS

El seu vestit rudimentari, el seu armament lleuger, la facilitat amb que es desplaçaven sense cap necessitat d’impedimenta, la seva sobrietat, en fi, el seu temperament, van contribuir a fer d’aquests homes veritables especialistes dels cop de mà i dels comandos. Havien trobat una característica pròpia, una vocació tàctica. Aquest particularisme, que amb el temps no havia fet sinó accentuar-se, els distingia de les altres tropes del món. Els textos antics, les cròniques de Jaume I el Conqueridor, de Pere III el Cerimoniós, les obres de llurs historiadors Desclot i Muntaner, els almogàvers apareixen ja com a tropes d’excepció.

Els almogàvers van ser considerats com una de les millors infanteries de la seva època i van ser precursors d’un estil de combat que la historiografia militar reconeix com a nascut a Catalunya; la guerrilla. Els exèrcits del 1300 eren el típic cos de batalla de l’Edat Mitjana, el caràcter del qual no havia variat des dels temps carolingis, quan l’home d’armes per excel·lència era el genet, és a dir, el noble. A l’altre camp, els catalans eren precisament tot el contrari. La cavalleria pròpiament dita era poc nombrosa. Aquí, l’home d’armes era l’infant; la infanteria almogàver havia adquirit una llarga experiència i una gran habilitat en el maneig de les armes ofensives, és a dir, armes de tir, dards o sagetes. Els almogàvers utilitzaven el terreny al seu favor, lluitaven de nit, anaven sempre dempeus i no feien servir cuirassa, fet que els donava una gran mobilitat. També cal destacar que no eren ben bé un exèrcit, més aviat formaven un estil de vida molt singular; mentre els almogàvers lluitaven els nens i les dones miraven per aprendre a lluitar. Viatjaven tots plegats: dones, nens i ancians.

Aquesta mateixa experiència en la infanteria ja s’havia manifestat uns quants anys abans al palau de Blanquernes (Bizanci). Diuen els cronistes de l’època que quan l’emperador *Andrònic II (mireu biografies) va veure per primera vegada als almogàvers va vacil·lar. La poca pompositat alhora de desfilar, el seu aspecte brut i llardós va fer que el propi emperador dubtés d’aquells homes. *Roger de Flor (mireu biografies) s’adonà en seguida que Andrònic II restava inquiet, i va proposar-li una juguesca. Segons diuen Roger va dir-li a Andrònic que l’home més maldestre de la Gran Companyia Catalana era capaç de vèncer als tres millors cavallers de *l’Imperi Bizantí (mireu en breu història de Bizanci). El rei divertit per l’excentricitat de Roger, accedí a la juguesca. Va cridar als seus tres millors cavallers i tot seguit va elegir l’almogàver més esquifit que va veure. El primer cavaller bizantí va pujar al seu cavall mentre el seu escuder li preparava la llança. Al seu davant l’esquifit almogàver s’entretenia tot bromejant amb els seus companys. El genet va dirigir-se veloçment direcció al seu rival, però quan el tenia gairebé a tocar, l’almogàver va fer una passa sobtada cap a la seva dreta. D’aquesta manera tant senzilla impossibilitava que la llança del genet pogués ferir-lo, bàsicament perquè aquesta era subjectada per la ma dreta del cavaller. Quan el cavaller va passar pel seu costat, l’almogàver va etzibar amb la seva espasa un cop sec a les potes del cavall, provocant així la immediata caiguda del genet. Un cop el cavaller queia al terra el seu futur pintava negre. Les armadures d’aquella època eren molt pesades i dificultaven seriosament la mobilitat. Ara l’almogàver tant sols tenia d’enfrontar-se a un home que lluitava penosament per poder-se aixecar de terra. I així va ser com un simple soldat va vèncer a tres dels cavallers més prestigiosos de l’Imperi de Bizanci.

L’ORGANITZACIÓ DELS ALMOGÀVERS

Però en aquestes condicions, lluny de casa i lluny de tothom, s’entén que tot i guardar l’originalitat i els trets propis, els almogàvers no fossin diferenciats de la resta de l’exèrcit pel que concernia l’administració, la subsistència i la manera de viure. Com a totes les tropes de l’Edat Mitjana, pertanyien als seus capitans; aquests eren lliures de reclutar-los. Eren soldats a llur cura. Reagrupats per Roger de Flor. La seva sortida de *Sicília (mireu la conquesta de Sicília) els hi va donar plena autonomia. Sense estar lligats a cop cos, a cap servei, separats de tot i de tothom, es van veure amb l’obligació organitzativa de crear les seves pròpies lleis, a dictar-se regles de govern, d’administració, de policia: l’estatut de la Gran Companyia que acabava de néixer a la Història. Van acomplir aquesta tasca. Feina de jurista, la qual, no cal que ens sorprenguem, porta la marca d’un medi original, d’un concepte polític, d’unes conviccions socials, que no era ben bé la dels temps medievals en què vivien. Eren fills d’un vell país de dret escrit; els seus avantpassats havien fundat “municipis” molt abans que a França o a Anglaterra; des del començament del segle IX les lleis i els usatges de les poblacions catalanes foren promulgats per Ramon Berenguer el Vell. L’any 1282, Pere II va instituir un sistema representatiu de totes les classes socials, prefiguració del que tenien de ser les Corts catalanes (Generalitat de Catalunya). Els almogàvers van regir una comunitat ambulant com si es tractés d’una “universitat” urbana.

A Cízic (Grècia) van posar en pràctica les normes democràtiques sobre les quals aquell règim havia estat bastit. Muntaner, que de segur va intervenir en la redacció dels estatuts, diu, en la seva crònica que Roger de Flor va reunir al Consell dels Almogàvers per tal de decidir les condicions de sojorn i subsistència en aquella terra d’Àsia Menor. El Consell va acordar (atenció, aquest es un fet remarcable en uns mercenaris) d’associar els habitants a aquestes deliberacions. Vas ser seleccionats sis prohoms, i els sis representants de la Gran Companyia (dos cavallers, dos adalils i dos almogàvers.) Així fou creat el Consell “dels dotze”.

LA CONQUESTA DE SICÍLIA

El juny de 1.282, una host (exèrcit en campanya) d’almogàvers es va reunir a l’antic port de Tortosa per tal de començar la futura expansió mediterrània. El rei *Pere el Gran (mireu biografies) va ser coronat rei de Sicília, i a l’illa va enviar 2.000 almogàvers, va ser poc després de les anomenades Vespres Sicilianes (una revolta popular contra l’ocupació francesa). A l’alba van atacar a les tropes *d’Anjou (mireu en explicació dels diferents exèrcits) les quals van derrotar, i lluny de conformar-se amb aquesta victòria van perseguir a les tropes franceses pertot el sud de la península itàlica i les victòries es van anar succeint. Desprès de la victòria del rei Pere i de l’ocupació de Sicília, el Papa, aliat dels Anjou (francesos), va excomulgar al rei Pere i va convocar una croada contra ell. La contraofensiva dels Anjou va ser anul·lada per les victòries navals de l’almirall *Roger de Llúria (mireu biografies).

L’any 1286 el Papa i els Anjou van tornar a envair Sicília, però una vegada més, Roger de Llúria els va derrotar a Nàpols i aquesta vegada de manera definitiva. Al rei Pere el Gran el va succeir el seu segon fill, Jaume II, per la mort prematura del primogènit, Alfons. Jaume II volia firmar la pau amb els Anjou, a tal efecte va signar el tractat d’Anagni, i es va casar amb Blanca, filla del rei Carles II d’Anjou. El parlament de Sicília es va negar a tornar a dependre de la influència dels Anjou, i va oferir el regne a Frederic III, fill del rei Pere el Gran i lloctinent i germà de Jaume II. Frederic va ser coronat nou rei de Sicília el 1296 i es va disposar a continuar la guerra contra els *francs (mireu en explicació dels diferents exèrcits) amb l’ajuda de sicilians i almogàvers. Després de diversos fets, Frederic va acceptar firmar la pau de Caltabellota amb els Anjou, una conseqüència d’aquesta pau era la dissolució de l’exèrcit dels almogàvers. Aquesta és una de les raons d’acceptar la disjuntiva d’anar a Bizanci a auxiliar l’emperador Andrònic II en la seva lluita contra els turcs.

L’EXPANSIÓ DELS ALMOGÀVERS A ORIENT

Un cop realitzades les conquestes de les Mallorques, València i Sicília, i la pau va ser signada entre Carles d’Anjou i el català Frederic de Sicília, la Gran Companyia dels almogàvers, amb els seus eminents capitans, Berenguer d’Entença, Bernat de Rocafort, Ferran Eiximenis d’Arenós, Corberan d’Alet, Pere d’Aros i el seu germà Sanç, Pere de Logran i el seu cap suprem, Roger de Flor, no van parar de celebrar consell, de discutir, d’elaborar plans. Cap de les eventualitats que examinaven els semblava plausible. El problema era que les tasques de la gran empresa que els reis catalans els hi havien encomanat ja havien estat acomplides. Quin destí esperava aquells guerrers? Què podien fer si la única cosa que s’havien fer era guerrejar? En què ocuparien el seu temps? Els almogàvers eren conscients que la vida en un mateix lloc no estava feta per a ells. La solució a l’inquietant destí dels almogàvers la va proporcionar un temps desprès el mateix Roger de Flor. Ell havia estat contemporani dels últims esdeveniments, actor dels episodis més recents. Mentre meditava, al món mediterrani corrien rumors alarmants sobre la retirada de *Miquel IX (mireu biografies), fill del basileu regnant Andrònic II, emperador de Bizanci, davant les armes turques. Es presentava, doncs, l’ocasió d’oferir a Andrònic II, els serveis dels almogàvers, contra l’ocupació dels turcs.


Roger va consultar el projecte amb els seus lloctinents i va sotmetre’l al rei Frederic. De tots va rebre el consentiment més entusiàstic: els lloctinents ja es delien per l’or i les conquestes, i el sobirà se sentia alliberat de la càrrega financera que els almogàvers representaven. Mentre Palerm, Messina i Sicília senceres, celebraven amb festes la pau recobrada gràcies a la victòria catalana contra els Anjou, Roger de Flor forçava el destí. L’aventurer, ahir germà Roger, templer-corsari, fill del falconer del rei d’Alemanya s’expressava per boca dels seus ambaixadors. Escoltem-lo: -“Déu ha beneït l’èxit de les nostres armes. Però, lluny de cercar a llur pàtria un repòs inútil, estem decidits a augmentar amb noves victòries la glòria que durant tant de temps ens ha coronat. Si Vostra Majestat accepta el socors que hem estat encarregats d’oferir-vos contra els turcs, els catalans i aragonesos tindrem la doble satisfacció d’empunyar les armes a favor dels Paleòlegs, únics amics de la Corona d’Aragó durant el temps de la seva dissort, i d’estendre l’Imperi de Vostra Majestat tot destruint l’injust poder que els enemics turcs, amb tant d’orgull i amb tanta audàcia, voldrien establir, a expenses dels grecs, a les províncies usurpades.”

ELS ALMOGÀVERS AL PALAU DE BLANQUERNES

Els prínceps es van mostrar generosos, afables. Roger de Flor, que parlava correctament el grec, vas ser eloqüent i brillant. Però ja en aquest primer contacte havia aparegut el contrast entre els representants de dues civilitzacions, de dos móns diferents: la rudesa rígida i franca dels nouvinguts catalans d’una banda, i la mobilitat, la flexibilitat política i l’elegància refinada dels grecs per l’altre. Aquest contrast devia mostrar-se d’una manera més accentuada al carrer, sota la finestres del basileu, quan els almogàvers, nous mercenaris de l’Imperi, desfilaven en honor seu. Les ostres aspres dels corns van anunciar-los. Avançaven en file s serrades, per unitats, darrere llurs ensenyes. Amb pocs cavalls, sense armadures, sense pompositat; una massa d’homes a peu, vestits sòrdidament amb túniques fosques cenyides a la cintura, amb polaines o antipares de cuir, amb un casquet de ferro al cap sostingut per un ret, armats de punyals, una bona espasa i de dards d’un metre de llarg, que ells anomenaven sagetes i de les quals es deia que travessaven les cuirasses i no erraven mai el blanc.

La multitud sorpresa va emmudir i aquell silenci podia significar indistintament que restava admirada. Frívola però subtil, la multitud va copsar, sens dubte, la força que emanava d’aquells homes, veritables guerrers dels quals podia esperar-ho tot o témer-ho tot. No era només la gent que ho comprenia. Des del balcó del palau, al costat del seu pare, Miquel IX, cap dels exèrcits, desconfiat, sorrut i xenòfob, va jutjar, d’un cop per sempre, aquella tropa estranya i salvatge. Cabdill valerós al davant de soldats indignes d’ell, amb l’orgull ferit pels fracassos que els turcs li havien fet sofrir, pressentia el profit que Roger de Flor obtindria dels almogàvers; s’adonava com li naixia una sobtada enveja vers aquells catalans que el seu pare havia contractat.

Els genovesos invitats a l’espectacle també van covar un odi sord contra els almogàvers. Un tal Rosso de Finale, al capdavant d’uns genovesos vinguts de Gàlata, a la riba oposada, van anar a l’encontre dels catalans, i davant dels seus nassos van agitar, ostentosament com per provocar-los, la bandera genovesa. Van arribar a les mans. Algú va cridar: -“A les armes!”, I els almogàvers sortiren de les casernes de Sant Cosme, precedits per cavallers armats. Picaren els cavalls, caigueren sobre els genovesos i els feren recular fins a la riba, on per tal de no ser llançats al mar, es van atrinxerar darrere barricades fetes amb bocois, pedres, taulons i arbres arrencats. Rosso de Finale fou abatut, i l’emblema de Gènova arrossegat per terra. Andrònic II des del balcó va pregar a Roger de Flor que posés fi a l’embastida dels Almogàvers, ja que els genovesos eren al mateix temps, aliats del rei, i Roger disciplinat amb l’emperador, ordenà als almogàvers que s’aturessin.

VICTÒRIA D’ÀULAX
(PRIEMRA BATALLA CONTRA ELS TURCS)

Roger de Flor comptava amb vuit mil a nou mil homes: sis mil eren catalans, mil eren *alans (mireu en explicació dels exèrcits) i de mil cinc-cents a dos mil eren grecs. Se sap per la crònica de *Muntaner (mireu en biografies) que el seu enemic tenia el doble d’efectius. Sembla ser que una vegada més, la destresa i la promptitud dels almogàvers per a servir-se dels dards i de les sagetes, va decidir la sort del combat. Així guanyaven un temps preciós per a ser els primers a disparar. Abans que els arquers turcs llencessin les fletxes, ja els havien colpit i s’havien barrejat amb ells. La batalla va ser dura i disputada, però finalment els turcs van ser gairebé tots morts o van caure presoners. Fins i tot l’emir va ser ferit i es va veure obligat a fugir, fet que va permetre que els catalans es presentessin a la gran metròpoli de Lidiana com a vencedors.

Darrere les banderes d’Aragó i de Catalunya, de sang i d’or, la de Sicília amb l’àguila negra, la de Bizanci amb l’àguila bicèfala (de dos caps), Roger de Flor cavalcava, seguit del seu estat major de capitans grecs i alans. Seguin les seves passes, l’exèrcit, els sis mil Almogàvers. Als visques de la multitud, ells responien amb els crits de “Sant Jordi! Sant Jordi”. Darrere d’ells passaven dones, infants, matrones i velles vingudes de Catalunya, i finalment la llarga i trista filera de presoners destinats a l’esclavatge.

DEL MAR EGEU AL TAURUS
(VICTÒRIA DEL TAURUS)

Es segur que Roger de Flor no hauria imposat als seus homes aquella esgotadora caminada si només hagués tingut la intenció d’acabar de recórrer el regne d’Anatòlia. Ja havia començat a vèncer i a dispersar els enemics de l’oest. I no hauria anat si no hagués sabut que forces turques més importants quedaven indemnes al cor mateix del regne. A mesura que es van anar internant cap a l’est, les notícies que li comuniquen els seus espies s’anaven precisant. L’enemic l’esperava a l’entrada de les gorges, on havia situat una emboscada. Encara no havien tret el nas, quan de sobte, els turcs sortiren del congost i es desplegaren pel pla en formació de combat. Roger de Flor i *Rocafort (mireu biografies) havien convingut els papers que cadascun tindria en cas d’atac. Era la matinada del 15 d’agost, festa de l’Assumpció de la Senyora Santa Maria. Muntaner va veure amb això un senyal del cel, un feliç presagi. El combat va començar furient per ambdues parts. Els turcs eren deu mil cavallers i vint mil soldats, fet que no va evitar la seva total desfeta. Segons la crònica de Muntaner els turcs hi haurien perdut divuit mil homes. Una veritable matança.

PRIMERES TRAÏCIONS

Roger de Flor havia arribat als límits de l’Imperi Bizantí a l’Àsia Menor. A tot arreu havia vençut. Podia considerar complerta la seva missió. Però al retornar a Magnèsia l’esperava una pèssima notícia. L’exgovernador grec en aquella ciutat, que Roger de Flor havia posat sota les ordres del comandament català de la plaça, s’havia rebel·lat contra l’autoritat d’aquest. El governador havia provocat la revolta de la població, havia fet executar la petita guarnició i s’havia apropiat el tresor de la Gran Companyia. Amb la ràbia al cor, Roger de Flor va intentar amb el recursos que li oferia la balística de l’època: manganells, catapultes, trabuquets, tota mena de màquines de tir recuperar el tresor. Però tot allò es mostrava ineficaç per a obrir bretxa i els assetjats van resistir tots els assalts. Les operacions de setge es van allargar més i més, quan de sobte, una altra notícia no menys inesperada, va arribar en forma de missatge urgent d’Andrònic II. L’emperador reclamava la presència dels almogàvers per protegir la capital de l’imperi. Podia, en aquelles circumstàncies tant greus, deixar de respondre a la crida d’Andrònic? Roger vacil·là, i demanà parer al consell de la Companyia. El Consell va decidir acudir ràpidament a l’ajut de l’emperador. La disciplina i l’honor havien prevalgut.

LA CORT DE BIZANCI

Els almogàvers i Roger de Flor van ser saludats a Constantinoble i li foren oferts grans honors i grans festes. Havien vençut als turcs. Roger no es mostrà insensible, però esperava quelcom més que un homenatge a la seva glòria, esperava la paga de les seves tropes i també esperava el títol de Cèsar. Primer va reclamar la paga: tres-cents mil besants d’or. La suma era enorme; però, no es tractava d’un deute? A cas els Almogàvers no havien expulsat els turcs?

L’emperador el va escoltar com qui sordeja una mica. Es mostrava fred i reticent. Argumentava que l’imperi passava per dificultats financeres. Presionat per Roger de Flor, va acabar per respondre una vaga promesa de compliment. Qualsevol que fos l’estat de la tresoreria, Roger no podia comprendre que aquella situació, fortuïta però no pas insòlita a Bizanci, convertís l’emperador fastuós d’abans en un intendent gasiu. Hom no podia recriminar als almogàvers de no haver-ne respectat els termes del tracte: s’havien batut amb els enemics de Bizanci i els havien vençut. El moment no era gens propici per a discutir el preu de la sang i de la victòria.

L’actitud de l’emperador Andrònic només s’explica per la gran influència que, durant tot aquell temps, el segon basileu, el xenòfob, Miquel IX, havia exercit sobre ell, que era vell i feble. Va contagiar-li l’odi i l’enveja que sentia envers els catalans victoriosos, als quals no podia suportar més. Però a força de reclamar la paga per les seves tropes, Roger va acabar per rebre’n una part. Més tard es va adonar que l’emperador li havia pagat amb peces de mala llei. El percentatge d’or de les monedes era més reduït del que normalment entrava a l’aliatge. Roger de Flor va refusar rotundament la moneda alterada. A més d’estimar deslleial aquell acte, es va considerar seriosament perjudicat.

ROGER DE FLOR ÉS NOMENAT CÈSAR

Finalment les promeses de l’emperador es van complir. Andrònic II va pagar els subsidis que s’havia compromès a satisfer als mercenaris. Finalment també va acceptar atorgar a Roger de Flor el títol de Cèsar de l’Imperi. Però per què Roger de Flor anhelava amb tanta intensitat el títol de Cèsar? A part de la lògica ambició, el gran cabdill de dels almogàvers es trobava imbuït en un problema intern. Feia pocs dies que *Berenguer d’Entença (mireu biografies) s’havia integrat a la Gran Companyia amb mil almogàvers més. Berenguer d’Entença representava un sector important dels almogàvers, i a més a més tenia al seu favor el recolzament explícit de molts guerrers. Roger de Flor entenia que Berenguer d’Entença li reclamaria algun tipus de distinció i va pensar que la millor solució era atorgar-li el títol de Megaduc que ostentava ell mateix. Roger de Flor va veure amb el títol de Cèsar una gran oportunitat per matar dos ocells d’un sol tret. Per tal d’aconseguir el seu objectiu és va casar amb Maria, neboda de l’emperador, fet que va aixecar les ires de bona part de la cort de Bizanci. Per als puristes grecs, Roger de Flor, no era més que un antic pirata, fill d’un falconer alemany indigne d’ocupar un lloc de tal honor. I per a més inri, el títol de Cèsar de l’Imperi de Bizanci feia anys que restava vacant ja que ningú havia estat prou digne per ostentar-lo. Però finalment Roger de Flor es va sortir amb la seva i el títol de Cèsar li va ser concedit. Roger sabia que aquest títol li comportaria maldecaps, el que mai s’hagués imaginat era el alt preu que hauria de pagar.

A partir d’aquell moment, Roger de Flor posseïa el comandament de tots els exèrcits i podia pujar o abaixar els impostos dels ciutadans. Era la segona figura més important d’un dels Imperis més prestigiosos de la humanitat. Roger s’havia fet a sí mateix. Amb el títol de Cèsar, Roger, va anar a Gal·lípoli. Va Distribuir la paga a les tropes, i va prendre totes les mesures per el trasllat cap a l’Àsia Menor.

ROGER DE FLOR ÉS ASSASSINAT

Roger havia pres comiat de l’emperador, però abans de la seva marxa cap a Orient, va voler fer el mateix amb el seu fill, Miquel IX, que s’havia traslladat al seu quarter general de les fronteres búlgares a Andrianòpolis. Els membres de la seva família, la seva dona, la princesa Maria, la seva sogre van intentar dissuadir-lo; sabien que Miquel li tenia tanta enveja que si el trobava en un lloc segur, on els seu poder fos més gran que el de Roger, el faria matar. Certament que no ignorava l’odi que li tenia Miquel IX; però creia que el seu honor l’obligava a prescindir d’aquest sentiment. Tot i ser un home de guerra, rude però lleial i franc, Roger de Flor no podia concebre la traïció, pertanyia a un món on la regla era desafiar-se cara a cara. Aquella vegada el destí el portaria a una fi tràgica.

Miquel IX i l’emperadriu és van mostrar atents i distesos, però en el novè dia, concretament un 4 d’abril de 1305, a les acaballes del banquet, nodrits escamots d’alans armats van irrompre a la sala i es van llençar damunt d’ells. Abans que els catalans, sorpresos, haguessin pogut desembeinar llurs espases i defensar-se, van ser esclafats i ferits de mort. Roger de Flor va ser travessat per una munió d’espases, punyals i sagetes i el seu cap decapitat va restar en forma de trofeu a les muralles d’Adrianòpolis. A la mateixa hora, l’escorta de Roger, que reposava desarmada, també va ser sorpresa i exterminada per nou mil alans i *turcoples (mireu en explicacions dels exèrcits), als quals es van ajuntar per aquella matança general. Dels mil tres-cents homes que acompanyaven Roger de Flor, només en van sobreviure tres, entre els quals Berenguer de Roudor de Llobregat, a qui Rubió dedica el seu cèlebre poema “Roudor de Llobregat”. Miquel IX aleshores va enviar el seu exèrcit amb l’ordre d’atacar a la Gran Companyia. Així, els primers destacaments bizantins dirigits contra els almogàvers els van sorprendre aïllats al camp. Van assassinar-los a mansalva. Però no obstant, no van aconseguir penetrar als acantonaments on l’alarma, donada tot seguit per les guàrdies, va permetre organitzar les defenses. Berenguer va reagrupa la resta de les forces repartides a la península. S’hi van tancar i s’hi van atrinxerar. La Gran companyia havia perdut més de mil homes, gairebé tots els cavalls i només disposava de tres mil tres-cents homes d’armes, entre gent de cavall, de peu, de mar i de terra. Altrament, aviat van veure venir contra ells una immensa munió de gent: catorze mil cavallers entre turcoples, alans i grecs i uns trenta mil homes de peu.

Mentrestant, la nova de l’assassinat de Roger de Flor havia arribat a Gal·lípoli. Berenguer, que esperava socors per aquell costat, ja no podia dubtar de la seva situació. Quan els almogàvers van saber el parany del què havia estat víctima el seu cabdill i com ells i els seus companys havien estat traïdorament assaltats i assassinats, una terrible ràbia es va emparar de tots ells. El Gran Consell va decidir anar al palau de Blanquernes, on poc temps enrere, els almogàvers havien estat rebuts com alliberadors. El desafiament era una regla d’honor a l’Edat Mitjana. Els catalans van voler observar aquella regla; els almogàvers van acusar formalment a Andrònic II de traïció, de complicitat en la mort violenta del Cèsar i dels seus companys i d’haver-los atacat sense previ desafiament, com era degut entre homes d’honor. Aquesta declaració va ser confirmada per escrit, segons costum d’aquella època. La delegació catalana va declarar que no tenia res més afegir, tret de demanar una escorta per tal d’assegurar la seva protecció fins a Gal·lípoli. Andrònic hi va consentir. Però tot just l’ambaixada catalana va passar les portes de la capital tots els catalans residents a Constantinoble van ser atacats, perseguits i assassinats. L’almirall Ferran d’Ahonés va tenir la mateixa sort. La notícia de la revolta contra els catalans es va estendre per tota la ciutat i va excitar els sentiments dels qui havien sofert la violència dels catalans. Els perjudicats grecs no van trobar altre mitjà de venjança que exterminar aquells estrangers. Els catalans es van defensar coratjosament, però tots van morir pel foc o pel ferro.

LA VENJANÇA CATALANA

Aquestes atroces notícies van arribar als almogàvers atrinxerats a Gal·lípoli. Ja feia temps que sentien poca simpatia pels grecs. D’ençà d’aquell dia van concebre contra ells i llur raça l’odi més violent. No tenien sinó una idea, un desig; venjar-se. La venjança que van portar a terme serà tal que restarà unida a llur nom: la venjança catalana. Encara avui, en algunes zones de Grècia es fan servir d’aquesta maledicció: “Així caiguis en mans dels catalans!”. Els almogàvers es van dividir en dos. Una meitat es va obrir camí per mar, juntament amb Rocafort, que era senescal de l’exèrcit. I Muntaner, que era comandant de la plaça, i altres cavallers és van quedar per defensar la península dels atacs que de matí al vespre havien de sostindre. Per la seva part, els catalans que s’havien fet a la mar es van comportar com a veritables pirates. Deturaven i escorcollaven les naus de càrrega que es dirigien cap a Constantinoble. Per terra era molt pitjor; es lliuraven a tota mena d’exaccions, mataven, incendiaven, pillaven sense mai saciar llur set de venjança. Van sembrar el terror en tot el litoral. Muntaner F. de Montcada diu: “Advertit pels seus exploradors del desembarcament dels catalans, el *dèspota d’Epir, Joan Orsini (mireu en explicació dels exèrcits) apressà la marxa, de por que salpessin. Car ningú no podia creure que, carregats com anaven d’un ric botí, s’exposessin al risc de presentar batalla… però molt aviat restà palès que és el valor i no pas el nombre de soldats allò que dona la victòria; car els nostres foren vencedors malgrat llur inferioritat numèrica i els grecs, molt superiors en nombre, foren vençuts.” Això passava a les acaballes del mes de maig del 1305.

De retorn Berenguer d’Entença va albirar a l’horitzó una flota imponent de divuit galeres, que escortaven un comboi. Venien de l’oest i li tallaven la ruta. Eren genovesos. Berenguer es va mantenir alerta. Tanmateix, els genovesos van saludar les naus catalanes i van destacar una petita embarcació per invitar al cap dels almogàvers a bord de la galera capitana. Quan els genovesos van reconèixer a Berenguer d’Entença, van pensar que la seva captura podia ser un excel·lent negoci. El van capturar tot utilitzant altre cop la traïció.

En uns quants mesos, la traïció i la deslleialtat havien malmès els catalans, molt més que dos anys de lluita oberta contra els turcs. Havien perdut tres caps eminents: Roger de Flor, fundador i organitzador de la Gran Companyia; Ferran d’Ahonés, llur almirall, tots dos assassinats pels grecs; i Berenguer d’Entença, captiu dels genovesos. No els restava sinó un capità, Bernat de Rocafort.

Es van aplegar en Consell, la Gran Companyia malgrat les adversitats obrava com una república militant, seguien organitzant-se segons les regles democràtiques. Van concloure que havien quedat reduïts a dos-cents sis homes de cavall i mil dos-cents cinquanta-sis de peu; i només posseïen quatre galeres, dotze llenys armats, una nau i altres embarcacions diverses. La majoria d’homes van decidir que restarien allà on eren. Finalment van decidir que tot aquell qui sostingués una opinió contrària seria considerat reu de traïció i condemnat a mort. I per tal d’assegurar el compliment d’aquesta decisió, van acordar barrinar els vaixells, de manera que ningú no pogués tenir l’esperança de fer-se a la mar i que l’únic recurs fos el d’obrir-se camí, per les armes, a través de l’enemic. En aquelles circumstàncies excepcionals, un s’imagina que deu ser l’esperit del cos el que anima i uneix a tots aquells homes. Els almogàvers no solament s’apliquen a envigorir llur organització, sinó que també volen donar més caràcter a la seva vida oficial, més solemnitat a llurs actes. Els almogàvers, per tal d’integrar Bernat de Rocafort en el seu govern, renoven, per mitjà del vot, el Consell dels Dotze, en el qual eren representats tots els cossos constitutius de la Gran Companyia. La nació militar té els seus estatuts. El Consell li dóna escut d’armes i segell, com si es tractés d’un municipi de Catalunya. A l’anvers de l’escut figurava la imatge de sant Jordi i al revers les quatre barres, amb aquesta divisa: sigillum felicis exercitus in Romaniae parti comorantis. L’exèrcit dels francs, establert a *Romania, se sent feliç… felicis exercitus!

Muntaner escriu: “I quan arribà un divendres, a hora de vespres, vint-i-tres dies abans de sant Pere de juny, tots ens vam aplegar amb les nostres armes davant la porta ferrissa del castell; i vam fer pujar a la torre mestre deu homes, i un mariner, que es deia Bernat de Ventaiola. Acabats els goigs, fou hissada nostre senyera, i un núvol es posà sobre nosaltres i ens cobrí d’aigua mentre cantàvem la Salve Regina.” Efectivament, els almogàvers començaren la lluita aquell dia mateix, 7 de juny de 1305. I la continuaren els dies següents, i això durant més de dos anys.
*Aquelles terres eren anomenades Romania, tot i que no corresponien geogràficament a l’actual Romania.

CONTINUA LA LLUITA CONTRA ELS GRECS
LA BATALLA D’APROS

El servei d’informació no havia estat pas desatès. Per aquest mitjà se sap que Miquel IX reagrupa les seves tropes i que marxa d’Adrianòpolis cap a Gal·lípoli al davant de disset mil homes de cavall i cent mil de peu. Tot l’exèrcit de Bizanci, a les ordres de l’emperador, es trobaria ben aviat en front dels catalans. Així Bernat de Rocafort va decidir no tancar-se a Gal·lípoli i passar a la contraofensiva, fora de les muralles. “Vam deixar el castell, amb cent homes i les dones, i vam partir.”

En començar el combat les dues parts de l’exèrcit adversari acabaven d’aplegar-se: l’avantguarda, composta per genets alans i turcoples i el cos principal, que comprenia les tropes de peu. Miquel IX va desplegar les seves tropes en tres cossos, segons la mateixa disposició que els catalans havien adoptat per a llurs forces. Només va deixar de reserva, a la reraguarda, un cos de valacs, a les ordres del gran heteriarca Ducas. Els alans i els turcoples, va prendre la iniciativa de l’acció i van carregar sobre els catalans. Els almogàvers havien baixat dels cavalls. A peu se sentien més segurs d’ells mateixos. Van rebre el xoc de la cavalleria enemiga i es van mantenir “ferms com torres”, diu Paquímeres (historiador grec). Aleshores els alans van intentar utilitzar la vella tàctica dels parts. Van fer veure que fugien per tal que els catalans els perseguissin i trenquessin la línia de batalla. Però els almogàvers no es van deixar enganyar. El fracàs de la retirada simulada dels alans va descoratjar els altres, i els turcoples, que ja es trobaven sota el cop dels catalans, van emprendre la fugida, però aquesta vegada de debò.

El jove emperador, des de les línies on es trobava, va veure la retirada dels alans i temorós que això provoqués la derrota de tot el seu exèrcit, va cavalcar a tota pressa entorn dels rengles, cridant pels seus noms els generals i oficials de tots els graus, per tal de conjurar-los que es mantinguessin ferms. Adreçant-se als qui el voltaven, va cridar: “Ha arribat el moment en què la mort és preferible a la vida. “ i dit això, es va precipitar contra els seus enemics, matant als primers. Però ell i el seu cavall van ser a l’instant el blanc d’una ruixada de trets; cap no el va ferir, però el cavall fou tocat i abatut i ell va estar en gran perill. Comentant l’actitud de Miquel IX, Muntaner rep homenatge al seu coratge i diu d’ell: “Cap virtut li mancava, tret de la lleialtat.” La batalla d’Apros va acabar en derrota per als grecs. D’aleshores ençà, diu Muntaner, “tota la Romania fou sotmesa”.

CONTINUA LA VENJANÇA

(MARXA CONTRA ELS ALANS)

Un grap de soldats de la mateixa raça i d’un mateix ideal havien desfet l’exèrcit de l’Imperi, cos immens, però sense ànima. Els catalans ja no estaven assetjats; Gal·lípoli havia estat alliberada. La plaça continuaria sent la seu de la Gran Companyia, la capital d’aquella nació militant, on s’aixoplugarà la població civil (de dos o tres mil homes i infants.) “Tot el país era devastat per les nostre sortides diàries”, diu Muntaner. Rodosto era la ciutat on els homes de Ferran Eiximenis d’Arenós havien estat assassinats, tallats a trossos i penjats als ganxos d’una carnisseria. Els almogàvers van entrar a trenc d’alba i tot els que van trobar pel seu pas, homes, dones, infants van sofrir la mateixa sort que la que havien patit els homes de Ferran Eiximenis. “Fou de segur una gran crueltat, però al capdavall era una venjança”, reconeix Muntaner. Tota la Tràcia va ser sotmesa a un càstig implacable. Només les poblacions amb grans muralles, van restar protegides contra els cops de mà del catalans. Les victòries aconseguides per ells, sobretot la d’Apros, havien estat un toc al cor per a l’Imperi. I per a més inri, la Gran Companyia cada dia creixia més. No és cap secret el fet que els febles, els indecisos sempre es posen al costat dels vencedors, i d’aquesta manera la Gran Companyia va engrossir notablement els seus rengles.

Els Almogàvers van estimar oportú combatre els alans que havien assassinat Roger de Flor. Tots van decidir deixar les dones i els infants amb els béns de tots a Gal·lípoli, tots menys Muntaner que s’hi va quedar amb la missió de guardar les dones, els infants, els arxius i el tresor. I d’allí van sortir els homes amb els estendards. Muntaner no disposava sinó de cent trenta-tres homes de peu, marins o almogàvers i set cavalls cuirassats que eren propietat d’ell. “Heus aquí com vaig restar mal acompanyat d’homes, però ben acompanyat de dones, puix que n’hi havia ben bé dues mil amb mi”.
Els alans a qui els catalans perseguien amb especial odi, també figuraven entre aquests guerrers hetèroclits. En aquell moment, els alans devien ser uns nou mil homes d’armes. Els comandava Geórgios, el mateix que, a Adrianòpolis, havia assassinat Roger de Flor, aquell home a qui els catalans buscaven per castigar-lo i saciar llur venjança. Malgrat llur inferioritat numèrica, els catalans es van presentar francament davant l’enemic. Els almogàvers van ocupar el centre. De sobte els almogàvers van llençar llurs sagetes i van cosir els cavallers alans abans que la càrrega dels alans arribés a xocar amb ells. D’aquesta manera van obrir amples bretxes en llurs rengles, contra els quals s’afegiren tot seguit, penetrant-los al galop, els cavalls cuirassats de Rocafort. Els catalans anaven per Geórgios. En un moment de la batalla van poder encerclar-lo i aïllar-lo del grup de genets que el protegia. Un almogàver li va disparar una sageta. Un altre li va tallar el cap i s’apoderà de la seva ensenya. La mort del seu cap va arrossegar els seus homes a la derrota. Paquímeres diu: “els catalans perseguiren els alans amb quatre-cents carros i els atacaren a la frontera de Bulgària. Els alans preferiren l’honor a la vida. Però havent disparat tots els trets i ple de turcoples i catalans, es veieren obligats a fugir tot abandonant el bagatge.” Era un dia de juliol de 1306. Desprès de la victòria els almogàvers van córrer a insultar Miquel IX des de baix les muralles de Pamfília, però van fracassar en l’intent d’obrir bretxa, fins a l’aparició de la pólvora, la fortificació permanent es mantindria inexpugnable.

LES DONES DEFENSEN GAL·LÍPOLI

Andrònic II aviat va tenir notícies de la incursió venjadora dels almogàvers, de la seva victòria contra els alans i del seu allunyament cap a Gal·lípoli. Va intentar una vegada més armar els genovesos contra els catalans, d’apoderar-se de Gal·lípoli, feblement guarnida, abans que el gros de la Gran Companya no retornés al camp atrinxerat d’aquella península. Així és, tanmateix quan Spínola va arribar a Gal·lípoli, no va oblidar d’observar les regles d’honor acostumades a Occident. Va anar a desafiar Muntaner. Per la seva banda Muntaner no restava pas inactiu. A manca d’homes, va optar per armar a les dones, les quals es van posar armadures i es van armar. Va assignar a cadascuna un lloc a les muralles. Després, amb una vintena d’homes van entrebancar tant com van poder l’aterratge de les galeres damunt la sorra. Es van batre amb molt coratge.

Després d’haver rebut cinc ferides, es van retirar al castell i s’hi van tancar. Els genovesos van llençar tants cairells que el castell n’era ple. Les catalanes van respondre al tiroteig. Apostades a les barbacanes, amb menyspreu dels trets que els dirigien, llençaven damunt els assaltants pedres i llambordes. Una d’elles, que havia rebut quatre o cinc sagetes, continuava a dalt de la muralla i ajudava les seves companyes, el rostre ensangonat, sense preocupar-se del perill ni de les ferides. Spínola va decidir sortir de les galeres amb quatre-cents homes de “cases nobles” de Gènova. Muntaner va ser advertit. Aquest va decidir deixar les dones a les muralles i sortir de la fortalesa amb els seus homes d’armes, a l’encontre dels assaltants. Només podia comptar amb sis genets cuirassats i un centenar d’homes de peu. Armats d’un escut, una llança a la mà, l’espasa al cinyell i el punyal al costat, quan va estimar que Spínola i la seva tropa havien avançat prou per trobar-se prop de la porta de ferro del castell, la van obrir i es van llençar damunt d’ells amb els sis cavalls cuirassats i els homes de peu lleugerament equipats. En el cos a cos que seguí, Antonio Spínola i tots els gentils homes que l’acompanyaven van trobar la mort. De la resta dels genovesos, aterrits i desbandats, i perseguits fins a la riba, només uns quant van poder arribar a les galeres, que ja començaven a salpar.

RETORN DE BERENGUER D’ENTENÇA

Un cop Berenguer d’Entença fou alliberat dels genovesos es respirà un clima enrarit entre els almogàvers. Rocafort que havia esdevingut cap de la Gran Companyia veia amenaçat el seu lideratge per Berenguer d’Entença. Rocafort home rude, fort, i valerós no era precisament de casa bona, era un soldat ras que poc a poc va pujar de graduació per llurs mèrits. En canvi Berenguer era un nobles cavaller d’una prestigiosa nissaga. La integració d’elements estranys a la Gran Companyia, turcs o turcoples, havia contribuït a la divisió, en el qual cadascú només reconeixia el seu capitost. La unitat dels almogàvers en va resultar minvada, compromesa. Fins a la tardor del 1307, la Gran Companyia, tot i dividida, va assotar de valent la regió litoral de la província de Tràcia. Cadascun dels seus capitans procedia segons una mateixa tàctica. D’allí en partien les incursions dels seus elements lleugers per saquejar pobles i extorsionar llurs habitants. Rocafort va caure sobre la ciutat d’Ainos, l’actual Enez; Berenguer, sobre el castell de Megareig, el qual va assetjar ajudat pels almogàvers, ja establerts a Màdito. No va haver-hi ciutat ni vila que no fos passada a sang i foc. Miquel IX assistia impotent al pillatge de Tràcia; s’havia tancat a la fortalesa de Demòtika, i no en sortia per cap motiu.

Finalment es va realitzar el desig que tothom compartia. Es va resoldre que abandonarien el país. Però en el viatge cap a Tessalònica va ocórrer un fet lamentable. Les consignes d’horari s’afluixaren a mesura que l’exèrcit avançava. Quan ja eren prop de Cristòpolis, les companyies de Rocafort s’havien atardat més del costum en un acantonament ben proveït de vitualles, de fruits, i de vins, mentre que les de Berenguer havien aixecat el camp més aviat del que era previst; de manera que l’avantguarda d’aquest es va trobar a la vista de la reraguarda dels primer. Tant bon punt els homes de Rocafort van albirar els de Berenguer, una veu sorgí entre ells i cridà: “Armes! Armes! Els homes de Berenguer ens vénen a atacar!” Els altercats van degenerar en un tumult violent. Berenguer va pujar al cavall i va córrer a contenir als seus i fer-los tornar enrere. En aquest punt van arribar, dalt d’un cavall cuirassat, Gilbert, germà de Bernat de Rocafort, i el seu darrere Dalmau de Sent Martí, llur oncle. I tots dos, creient que Berenguer excitava a les seves tropes, van avançar cap a ell i el van envestir alhora tot travessant el seu cos amb les seves llances. El combat es va estendre. Turcs i turcoples s’hi van barrejar. Rocafort va fer arrenglar les seves tropes entorn del príncep, per protegir-lo, i posà fi a la lluita. L’Infant Ferran de Mallorca es va mostrar molt afligit per la mort de Berenguer d’Entença i en va acusar el germà i l’oncle de Rocafort, els quals s’excusaren tot dient que no l’havien reconegut.

UNA REPÚBLICA DE SOLDATS

Durant l’estada de la Gran Companyia a la península de Cassàndria, des de la tardor del 1307 fins a la primavera del 1309, l’activitat de Rocafort va ser la d’un capità de lladres. Calia alimentar a uns vuit mil homes i la nombrosa població civil de la host, més de dues mil dones i nens. Eren doncs, temps de pillatge i d’aprovisionament. L’àvid i ambiciós capità va preparar minuciosament l’atac de Tassalònica. Rocafort, diu el cronista Muntaner, pretenia coronar-se rei de Tassalònica. Mentrestant, l’exèrcit català construïa armes per a l’assalt i al setge, i a la gran ciutat hi regnava l’angoixa. Però la guarnició de Tassalònica va resistir l’atac dels almogàvers. Un cop més, restava provat que l’exèrcit català, invencible a camp ras, esdevenia impotent davant les fortificacions estables. Rocafort cada cop era més qüestionat. El seu despotisme, els seus abusos de poder, el seu indigne comportament envers els subordinats l’havien fet odiós. Si un soldat tenia una dona, una filla o una amant atractives, calia que ell la “conegués”… aplegats en Consell, els caps de les companyies van acusar a llur capità d’haver portat el desordre entre ells; el van arrestar, juntament amb el seu germà Gilbert, i els van lliurar a tots dos al Napolità Robert I. Van tenir una fi atroç. Els van deixar morir de set i gana.

La Gran Companyia havia perdut tots els seus caps naturals, i en un cec gest de ràbia i de venjança, instintivament, els mercenaris s’alçaren en armes. Venjar-se, però contra qui? A manca de culpable van descarregar la seva ràbia damunt els catorze comandants que havien lliurat Rocafort, i els van travessar amb llurs llances. Per primera vegada la Companyia restava sense senyor ni cabdill de guerra. Tant se valia! Restablerta la calma, desprès d’aquell drama horrible, la comunitat guerrera va tornar a posar en joc el seu estatut, les regles democràtiques de la seva constitució. La companyia va decidir formar un govern: dos cavallers, un almogàver i un adalil. Ja no tenia caps famosos; des d’ara dependria d’ella mateixa: més que mai mereixerà el nom de república de soldats.

LA BATALLA DEL LLAC COPAIS
(LLUITA CONTRA ELS FRANCS)

L'any 1.308 la Companyia es va establir a Atenes, on havia estat contractada pel duc franc Gualter V de Brienne per lluitar contra el dèspota *Joan II Ducas (vegeu biografies). Una vegada més els almogàvers van complir amb les seves obligacions, i van expulsar els exèrcits de l’Epir Joan II, però un cop més van ser traïts, aquesta vegada per Gualter V. El duc Gualter que els havia contractat es va negar a pagar les quantitats estipulades en el pacte i els almogàvers no van tenir altre opció que revoltar-se. La guerra contra els francs era una qüestió d’honor.

A la primavera del 1311, l’exèrcit català va sortir dels seus acostaments i de les places que ocupava a Tessàlia. Les tropes es van aturar a l’entrada de la gran plana que mena a Tebes. Aquell terreny hauria pogut temptar la cavalleria dels francs, però no a la infanteria almogàver. Allí va ser on els catalans van decidir presentar combat. L’enemic pensaria que el lloc els era avantatjós. Els almogàvers van triar amb precisió on volien que tingués lloc el combat. Van arranjar la terra a consciència. Delimitaren el front del camp de batalla amb un línia d’atrinxeraments sumaris, dels quals emprengueren tot seguit l’execució. Van conduir les aigües del riu Cèfís per un sistema de petits canals que van excavar per tal de convertir aquell terreny en unes arenes movedisses, i tot seguit el van cobrir amb herbes per tal de dissimular aquella irrigació artificial. Mentre enllestien aquests preparatius el cos dels turcoples que els seguia feia cinc anys i que participava en els combats, es va retirar del camp de batalla, impressionats, sens dubte, pel poderós exèrcit dels francs. Els catalans, ja febles en tropes muntades, van perdre l’ajut de la cavalleria. La Gran Companyia es va trobar de nou sola, sense aliat, però totalment aplegada, i plena d’una experiència de guerra de més d’un quart de segle.

El xoc es va produir al 13 de març de l’any 1311. L’exèrcit dels francs, que venia del sud, es va presentar davant el front que els almogàvers ja ocupaven. Es van aturar una estona fora de l’abast de les armes dels catalans, i es van desplegar paral·lelament a l’exèrcit enemic. D’aquesta manera Gualter de Brienne es trobava exactament sobre el terreny que els almogàvers li havien assignat, a la mateixa vora del camp que havien inundat. Gualter V va caure a la trampa. Per atacar als catalans, dels quals només els separava el temps d’un galop, es va tenir que alinear davant d’ells. Les veus dels caps dels almogàvers llançaven les darreres ordres, trompetes i nacres cridaven al lloc de combat. A una banda flotaven els estendards de sant Jordi i d’Aragó, a l’altra, entorn del duc d’Atenes; era com un bosc remorós i acolorit de banderes.

Gualter V va llençar un crit que fou corejat per mil boques: “Montjoie, Saint-Denis!”. I a continuació es va produir l’escomesa cega, heroica, la càrrega folla contra els catalans. Però un cop passada la terra ferma, desprès d’algunes petjades, els francs van comprovar, de sobte, com els feixucs cavalls s’enfonsaven fins a mitja pota del sòl estovat, com ensopegaven, rodaven i es rebolcaven, tot arrossegant els genets vestits de ferro. El segon rengle no es va poder aturar i es va ensorrar igualment en el fang. Aleshores, a la banda d’aquests, va esclatar un crit de guerra ensordidor: “Sant Jordi! Desperta Ferro!” En files serrades, els almogàvers es van precipitar fora dels atrinxeraments, i amb l’espasa i les llances a les mans van caure damunt dels cavallers desmuntats per ferir-los de mort. Molt aviat allò va deixar de ser una lluita i va esdevenir en una matança: com paralitzats per la por, els francs eren apunyalats o degollats, sense poder oposar cap resistència. Gualter V, travessat per una fletxa, havia caigut a la primera envestida. Tots els seus companys i vassalls, la superba cavalleria amb esperons d’or, sucumbien amb ell.

Així fou en la simplicitat, breu, decisiva i cruel, la memorable jornada del 13 de març del 1311. Memorable i fatal, però justa en la seva sanció, per a l’exèrcit feudal dels francs que no havia après les lliçons tàctiques i estratègiques. Memorable i gloriosa per a les armes catalanes, la victòria de les quals va establir la Gran Companyia a Atenes donant pas als ducats catalans d’Atenes. Els almogàvers van proclamar nou senyor d’Atenes al rei Frederic II de Sicília.

ELS DUCATS D’ATENES I NEOPÀTRIA

El ducat d’Atenes va ser un dels estats fundat pels croats a Grècia després de la conquesta de l’Imperi Bizantí durant la Quarta Croada. Després del declivi de l’època clàssica, i ja en l’Edat Mitjana, la ciutat d’Atenes va patir un greu procés de deterioració, agreujat a partir del segle XI per la seva posició geogràfica que l’allunyava de la influència llatina, però tot i això no acabava de ser un territori d’interès per a l’Imperi Bizantí. Aquesta situació va provocar onades de pillatges i saqueigs, els més greus a mitjans segle XII pels normands.

En aquesta situació els francs, amb Bonifaci de Montferrat al capdavant, van ocupar la ciutat sense grans esforços el 1204 i li va cedir a Otó de la Roche. Per alguns historiadors aquesta és la constitució del Ducat, per uns altres es constitueix formalment el 1260. Atenes va ser un estat vassall del regne de Tessalònica, però aquesta va ser pressa el 1244 per Teodor el Bizantí, dèspota d’Epir. Els edificis de l’Acròpolis de la ciutat atenenca van servir de Palau ducal.
Fos com fos, la victòria dels almogàvers contra el Gualter V de Brienne, atorga el ducat d’Atenes a la Corona d’Aragó. Entre el 1318 i 1319 la Gran Companyia comandada per l’infant català Alfons Frederic conquereix el sud de la Tessàlia i l’eleva a categoria de ducat en unió amb el d’Atenes. Administrativament estava dividit en les capitanies de Siderocastron, Neopàtria i Salona. La ciutat va ser poblada per catalans però poc a poc va anar decaient per culpa de les embranzides de l’Imperi Bizantí. El 1377 el rei Pere III va assumir el títol ducal i l’incorpora a la Corona d’Aragó, però en 1390 va caure en mans dels florentins. El títol de duc de Neopàtria va ser mantingut pels reis catalans i els seus successors fins Carles II d’Espanya.

Aquesta és una llista que resumeix breument la biografia dels ducs catalans a Atenes:
1311-1312 Roger Desllor, cavaller rossellonès de l’entorn de Gualter V de Brienne.
1312-1317 Manfred de Sicília, fill del rei Frederic II de Sicília.
1317-1338 Guillem de Sicília, fill del rei Frederic II de Sicília.
1338-1348 Joan de Sicília, marqués de Randazzo, fill de Joan de Sicília.
1348-1355 Frederic I d’Atenes, marqués de Randazzo, fill de Joan de Sicília.
1355-1377 Frederic III, rei de Sicília, cosí de Frederic I d’Atenes.
1377-1381 Maria de Sicília, reina de Sicília, filla de Frederic III.
1381-1388 Pere IV d’Aragó, el Cerimoniós, rei de la Corona d’Aragó.

BREU HISTÒRIA DE LA CIUTAT-IMPERI DE BIZANCI
Bizanci (del grec Βυζάντιον, Byzàntion) va ser una ciutat grega de Tràcia, a la riba del Bòsfor, que va ocupar un lloc molt important en la Història. Sota el nom de Constantinoble, va ser capital de l’Imperi Romà d’Orient, conegut com l’Imperi Bizantí. Actualment correspon a l’actual ciutat turca d’Istanbul.

En els seus inicis va ser una colònia de Mègara fundada el 667 aC, pocs anys després que la veïna Calcedònia. El 628 aC es va ampliar la colònia amb gent de Mègara. Els habitants originals, els bitinis, van quedar convertits en esclaus.

A partir d’aquí comencen una multitud de guerres per conquerir aquest tros de terra, lluites que duraran molts segles i que enfrontaran atenencs, fenicis, espartans, perses, romans...

El 356 aC, Bizanci, Rodes i Quios es van unir en una confederació amb l’esperança de posar fi a l’hegemonia d’Atenes, però no va funcionar. El 340 aC va ser assetjada per Filip II de Macedònia però finalment va haver d’aixecar el setge; es diu que una llum va advertir una nit als bizantins d’un atac sorpresa de Filip i, en record d’això, es va aixecar un monument; el símbol de la ciutat des d’aquest temps és la mitja lluna que apareix a les seves monedes i que al segle XV va ser adoptat com a emblema pels otomans (musulmans), per aquest motiu l’actual bandera de Turquia és una mitja lluna. En els anys següents els bizantins van combatre els Tracis, que no van poder dominar-los ni per les armes ni pagant tribut.

A la guerra de Roma amb Macedònia, els romans van donar a la ciutat el títol de confederada pel seu ajut. Bizanci va cridar a Roma per solucionar disputes internes, i els romans hi van enviar a Pisó, més com a conqueridor que com aliat. L’emperador Claudi va abaixar el tribut de la ciutat per les pèrdues d’aquesta amb la guerra contra els tracis. Més tard la va incorporar a la província romana de Tràcia.

A la guerra entre Septimi Sever i Pescenni Níger, Bizanci va donar suport al darrer. Després d’una guerra de tres anys, ja mort Níger, la ciutat va ser ocupada l’any 196 i va ser severament castigada i les seves muralles enderrocades. La ciutat va deixar de tenir un govern local i va ser lliurada a Perint, però després el mateix Sever la va embellir amb termes, pòrtics i altres edificis i li va donar el nom d’Augusta Antonina en honor d’Antoninus Bassianus. Més tard Caracal·la va restaurar els drets de la ciutat i dels seus habitants. Després en temps de Galiè es va produir una matança de ciutadans i totes les famílies antigues van desaparèixer.

Sota mandat de Claudi II els bizantins van lluitar contra els gots. A les guerres civils que van seguir a l’abdicació de Dioclecià es van reforçar les fortificacions. Finalment Bizanci va ser durament assetjada per Constantí el Gran fins que la ciutat es va rendir. A partir de Constantí el Gran, Bizanci romandria dominada per la influència romana. L’àrea d’influència bizantina va ocupar en algunes ocasions bastos o petits territoris del que avui en dia coneixem com a Grècia, Bulgària, Turquia, Macedònia, Albània, Itàlia, Suïssa, Hongria, Sèrbia, Bòsnia, Romania, Àustria, Eslovènia, Síria, nord de Líbia, nord d’Espanya i nord d’Argèlia.

BREU HISTÒRIA DE CONSTANTINOBLE

Constantinoble (del llatí Constantinopolis; del grec: Konstantinoupolis o Κωνσταντινούπολη) és el nom antic de l’actual ciutat d’Istanbul a Turquia. El nom es deu a l’emperador romà *Constantí el Gran en el segle IV. Va ser capital de l’Imperi Bizantí o Imperi Llatí d’Orient durant segles, fins a la seva conquesta pels turcs en el segle XV, quan comença l’Edat Moderna deixa de ser majoritàriament cristiana per a transformar-se en majoritàriament musulmana.

Quan l’emperador Constantí la va fundar li va dir la Nova Roma, tot i que el nom oficial va ser Constantinòpolis. La ciutat va ser posada sota l’advocació de la verge Maria. L’onze de maig del 330 es considera la data de fundació de la ciutat. A mitjans del segle VI, Justinià (527-529) va embellir Constantinoble i va ser considerat el segon fundador de la ciutat. Justinià va haver de reconstruir la ciutat després de que 532 faccions del circ protagonitzessin l’anomenada sedició de Nika, revolta que va deixar la ciutat en cendres. En aquells temps la ciutat tenia uns cent mil habitants.

El primer setge dels àrabs va ser l’any 668 i va durar fins el 675, però van ser rebutjats i neutralitzats gràcies a l’anomena’t foc grec. El segon setge va ser del 716 al 718 i també sense èxit. L’any 865 es va produir l’expedició dels víkings de Rus (Kiev) a la que va seguir una segona expedició el 904, una tercera el 941 i una quarta el 1043.
El 1203 va ser assetjada pels llatins de la quarta croada i el 1204 va ser ocupada per ells. Fins al 1261 va ser la capital de l’Imperi Llatí de Constantinoble, però el 25 de juliol va ser reconquerida per l’emperador bizantí de Nicea, Miquel VIII Paleòleg.

L’any 1302 comença la dominació catalana amb els almogàvers, però això ja és una altre història que desvetllarem més endavant.
El 1422 l’Imperi va ser assetjat per Murat II, però els otomans no la van poder ocupar fins al regnat de Muhammad II, quan la van assaltar el 29 de maig de 1453, i el darrer emperador Constantí XIII Paleòleg fou mort en els seus murs.

Després de més de mil anys com la capital permanent de l’Imperi Oriental, Constantinoble serà otomana fins a data d’avui.

RESUM DELS DIFERENTS EXÈRCITS

QUI EREN ELS ALANS?

Els alans eren un poble caucàsic que el segle IV va emigrar a l’Imperi Romà. Alguns autors clàssics els esmenten com escites, com Plini que esmenta els alans com habitants de l’Escítia.

Els romans en van tenir notícia durant les guerres Mitridàtiques, al país que els grecs anomenaven Alània i que els romans van anomenar Albània. Sembla que abans del segle I aC els alans ja vivien al nord del Càucas i que van efectuar diverses incursions a territori romà fins que van ser expulsats pels huns (IV). El moviment dels huns va abocar als gots cap a l’Imperi Romà i els alans formaven llavors dins d’aquest grup una confederació. La major part dels alans van quedar sotmesos als huns i amb ells com aliats, van avançar cap el regne d’Hermanric. Va esclatar la guerra entre Gots i Romans i els huns i els alans es van aliar amb els gots, però van ser derrotats pel general romà Teodosi (379-382).

Els alans que havien restat amb els huns van acompanyar a Atila en la seva invasió. L’any 451 a la Gàl·lia, un cos d’alans era la Guardia principal d’Atila.

QUI EREN ELS FRANCS?

Els francs eren un dels pobles germànics de la part occidental d’Europa. Després de diverses aliances amb l’Imperi Romà, van establir-se en l’actual França i en una regió d’Alemanya, convertint-se en el germen d’aquests dos països. El poble franc, per tan es va dissoldre en diversos regnes medievals, entre els que cal destacar les dinasties dels merovingis i carolingis, els quals deien ser hereus ni més ni menys del llinatge de Jesús.

En època romana, l’emperador Julià va decidir signar una aliança amb els francs. Això va suposar la creació del regne franc, a l’anomenada Gàl·lia, a mitjans de segle IV. Tot i així, el terme franc va continuar utilitzant-se per designar els habitants d’aquells territoris durant tota l’Edat Mitjana. El nom franc prové del germànic Frank, que vol dir alguna cosa similar a lliure o indomable i que els romans van traduir com Ferox (ferotge). Els àrabs per la seva part, durant les croades van estendre el mot franc a tots els cavallers cristians. És per aquest motiu que, tot i no tenir res a veure amb els francs, en el periple dels almogàvers per terres de l’Àsia fossin considerats per als turcs com a francs. Així doncs no ens ha d’estranyar pas aquella frase que els almogàvers van fer cèlebre en l’encunyadora d’una moneda: sigillum felicis romanie parti comorantis, l’exèrcit dels francs, establerts a *Romania, se sent feliç.

QUI EREN ELS ANJOU?

El comtat d’Anjou, més tard ducat d’Anjou, va ser una jurisdicció feudal de França amb capital a Angers, que comprenia la regió d’Anjou. La dinastia d’Anjou va lluitar per l’hegemonia a la Mediterrània contra la Corona d’Aragó.

El 845 Carles el Calb va nomenar per el càrrec de “Forestier Royal” de la regió a l’est d’Angers a un senyor de segona fila anomenat Tortulf, que va governar fins després del 851 en què el va succeir el seu fill Tertul, cap militar que va destacar en les lluites contra bretons i normands.

L’any 1237 el rei Lluís IX de França va a donar el regne al seu germà Carles I d’Anjou, comte de Provença per matrimoni. El 1282 la rebel·lió de Sicília en favor del rei català, coneguda amb el nom de Vespres Sicilianes, li va fer perdre l’illa i després Calàbria. La lluita contra els Anjou i els catalans va durar vint-i-un anys. Carles II d’Anjou, fill de Carles I, va firmar tres vegades la pau amb els catalans, però només la darrera, signada el 1303, va ser definitiva. El 1290 Carles II va cedir els comtats d’Anjou i Maine a la seva filla Margarida d’Anjou com a regal pel seu matrimoni amb Carles I de Valois (Carles III d’Anjou). El 1360 el comtat va ser convertit en ducat.

QUÈ ERA EL DESPOTAT DE L’EPIR?

El despotat de l’Epir, conegut també com a despotat d’Arta, va sorgir a la regió de l’Epir, el 1204, al caure Constantinoble en mans dels creuats llatins i crear-se tot seguit l’Imperi Llatí de Constantinoble. Va existir del 1205 al 1358.

Tomàs d’Epir es va casar el 1304 amb una neta de l’emperador Andrònic II de Bizanci, enfortint el poder pro-bizantí, en detriment de l’angeví. El 1305 i el 1310 es van produir combats amb La Gran Companyia Catalana dels Almogàvers. El primer enfrontament es va produir durant els fets de l’anomenada venjança catalana. El segon, tingué lloc quan els almogàvers van sortir de Tessàlia i van entrar al servei del duc Gualter V d’Atenes per lluitar contra Joan Orsini, dèspota d’Epir.

Ferran de Mallorca va desembarcar a Acaia i va ocupar algunes ciutats i va obtenir el suport d’alguns barons, però més tard va ser expulsat.

QUI EREN ELS TURCOPLES?

Els turcoples eren membres d’una soldadesca de mercenaris turcs cristianitzats que van esdevenir en companys dels almogàvers durant gairebé un segle. Generalment el turcoples eren d’origen turc, i potser de pare turc i mare grega, al servei de diverses ordres militars establertes a Xipre, Jerusalem, Rodes, etc.

BREUS BIOGRÀFIES

Roger de Flor/Roger Blum (Brindisi, Itàlia 1266 – Adrianòpolis, Bizanci 1305). Aventurer i militar català d’origen alemany. Fill de Ricard Blum, falconer del rei d’Alemanya que va morir combatent contra Carles d’Anjou a la batalla de Tagliacozzo. Va perdre tots els seus béns i orfe, creix amb el seu germà a Brindisi. De ben petit entra a l’Ordre del Temple on es fa cavaller. Participa en l’última Croada evacuant cristians de Sant Joan d’Acre (Palestina), quan aquesta va ser conquerida l’any 1291 pels musulmans. Més tard els Templaris l’acusen d’haver-se apropiat dels seus tresors i l’expulsen de l’Ordre. Vaga durant temps pels molls de Marsella fins que adquireix una petita embarcació, la qual batejarà amb el nom del Falcó. Pirateja durant una bona temporada, però fart d’aquesta vida decideix convertir-se en mercenari. Entra al servei del rei català Frederic II de Sicília (fill de Pere III). El rei Frederic posa a Roger de Flor al comandament de les companyies almogàvers, mercenaris catalans i aragonesos que ja havien estat utilitats per la conquesta de València i de les Mallorques. Quan l’emperador de Bizanci, Andrònic II, demana socors per tal de combatre l’ofensiva turca, Frederic l’envia la Gran Companyia Catalana dels Almogàvers, una expedició d’uns 4000 almogàvers i 39 naus comandades per Roger de Flor (1303). Els almogàvers realitzen una gran feina recuperant Filadèlfia, Magnèsia i Efes, fet que va provocar la retirada de les tropes turques cap a les muntanyes. L’emperador reconeix l’eficàcia de Roger de Flor però és sabut que mai li hagués concedit el títol de Cèsar sense la forta pressió que va exercir el propi Roger de Flor. Roger tant rude com hàbil, ambiciona emular les passes d’Alexandre Magne i decideix casar-se per interès amb Maria, neboda de l’emperador. Roger, d’aquesta manera s’integra a una de les nissagues més poderoses d’aquell temps i poc a poc es va acomplint el seu somni d’erigir-se en sobirà de l’Àsia Menor. L’emperador espantat per l’ambició de Roger i durament influenciat per l’enveja del seu fill, Miquel IX, opta per dissenyar l’assassinat de Roger de Flor. Però sobre l’assassinat de Roger de Flor i la conspiració que el va dur a la mort s’ha escrit un bon grapat de teories.

Andrònic II Paleòleg (Nicea, 1256 – Constantinoble, 1332) Emperador bizantí (1282-1328). Fill de Miquel VIII Paleòleg. Va heretar un imperi arruïnat per la política expansionista del seu pare, aquest fet l’obliga a reduir l’exèrcit i a confiar que seus aliats genovesos el defensessin per mar. Perd territoris als Balcans per culpa dels atacs de sèrbis i búlgars i per tal de defensar-se dels turcs, que ja li havien arravatat gairebé tota l’Àsia Menor decideix contractar els serveis dels Almogàvers. Andrònic II va rebutjar la unió de les Esglésies d’Orient i de Roma que havia aprovat el Concili de Lió, l’any 1274, i va substituir el patriarca Juan Becco , per ser favorable a aquesta unió. Va mantenir una llarga guerra pel tron (1321-1328) amb el seu nét, Andrònic III.

Miquel IX Paleòleg (?, 1277 – Tessalònica, 1320) Emperador bizantí (1295-1320). Associat al tron pel seu pare Andrònic II. Es va mostrar hostil amb els Almogàvers i va ser un dels impulsos de l’assassinat de Roger de Flor (4 d’abril 1305).

Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336) Cronista reconegut mundialment i militar català. Participa en la conquesta de Menorca (1287), més tard va a Sicília i s’incorpora a l’expedició dels Almogàvers per terres d’Orient. Alguns historiadors heterodoxos el vinculen amb la conxorxa que va acabar amb la vida de Roger de Flor. L’any 1305 demostra un notable coratge amb la defensa heroica de Gal·lípoli, expulsant un atac de les forces genoveses (1306). Al retornar a Sicília, Frederic II el nomena governador de Gelves (1309-1315). L’any 1316 abandona Gelves i poc temps després es retira a Xirivella, València, on comença la redacció de la Crònica de Muntaner. Al 1332 és nomenat conseller de Jaume III i al 1333 se li concedeix el govern d’Eivissa.

Bernat de Rocafort (Aversa, ? – Bizanci, 1309) Cap dels almogàvers d’origen català. Rivalitza per el poder amb Berenguer d’Entença, restant cap de la Gran Companyia amb la mort d’aquest (1307). Reconeix com a rei a Carles de Valois, però les seves ambicions i els seus excessos provoquen una revolta dels almogàvers, els quals el lliuren a Robert I de Nàpols. Té una mort terrible.

Berenguer d’Entença (? – Bizanci, 1306) Noble militar català. És un dels dotze fills de Berenguer I d’Entença i de la seva muller Galbors. La seva germana Saurina es casa amb Roger de Llúria. D’Entença lluita a Calàbria i a Sicília, fins que se signa la pau de Caltaellota. S’incorpora a l’expedició d’Orient a la darrera meitat de l’any 1304, quan aquesta ja havia arribat a Constantinoble. Berenguer arriba amb Bernat de Rocafort i la seva presència és molt ben rebuda per tota la host almogàver, ja que se’l considera a l’alçada de Roger de Flor. Berenguer d’Entença és reconegut amb la distinció de Megaduc de l’Imperi Bizantí i ell recompensa als almogàvers amb nou galeres, tres-cents cavallers catalans i un miler d’almogàvers. Després de l’assassinat de Roger de Flor es converteix amb el cap suprem dels almogàvers i declara la guerra a l’Imperi que els havia assoldat. Va voler tornar a Catalunya per aconseguir més tropes, però cau en una trampa dels genovesos. Tot i això és alliberat gràcies a les gestions realitzades pel rei català Jaume II i torna a Gal·lípoli amb més homes. D’Entença suposadament mort de manera accidental a mans d’homes de Rocafort.

Roger de Llúria (Calàbria, 1245 – València, 1302) Va ser un dels millors almiralls d’aquells temps. Obté la seva primera victòria amb la flota aragonesa, flota que crea ell mateix i que desenvolupa gràcies al seu propi impuls. Després de la victòria contra la flota angevina té un període de vint anys sense conèixer la derrota. Gràcies a l’expansió de Jaume I el Conqueridor (1213) va poder aconseguir una façana mediterrània. Entre campanya i campanya, no deixava de fer pirateria. Va ser així com saqueja Kerkenah i Djerba i tampoc te escrúpols a piratejar per les costes de Campania i de Calàbria, què pertanyien al regne angeví. Va ser el primer a incloure la boga als presos. Inhumà amb els presoners, hàbil i ràpid, va anar esdevenint un veritable terror dels mars. Va realitzar des del punt de vista militar, un magnífic servei a la Corona d’Aragó. Va acabar la guerra de les Vespres Sicilianes (1282 – 1302) sempre invicte, i va morir poc després. La figura de Roger de Llúria, enigmàtica i misteriosa, ha deixat un bon grapat de llegendes al seu voltant. D’ell diuen que en una ocasió, quan els almogàvers van guanyar una batalla als francs, va ordenar als seus soldats que buidessin els ulls als presoners. Així va ser. Van deixar a tots cecs menys a un. Roger de Llúria es va acostar al soldat franc i va dir-li: “- Que sàpiga el teu senyor rei, que al Mediterrani, no haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta al llom lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó”. Va ser enterrat a Santes Creus, al peu del sepulcre del rei Pere el Gran i se li va dedicar un monument al final de Rambla Nova de Tarragona, tocant al Balcó del Mediterrani.

Pere el Gran, I de València, II de Catalunya i III d’Aragó (València, 1240 – Vilafranca del Penedès, 1285) Comte de Barcelona, rei del Regne d’Aragó, del Regne de València i del Regne de Sicília. Va ser fill de Jaume I el Conqueridor i Violant d’Hongria. Com a rei pacificà el país derrotant les revoltes morisques valencianes i conquerint la ciutat de Montesa, l’any 1277. El 1266 Carles d’Anjou, amb el suport del Papa Climent IV, va envair el Regne de Sicília. Constança de Sicília, legitima hereva després de la mort del seu pare Manfred, va reclamar el Regne i el rei Pere li va donar suport. Després d’una revolta popular, anomenada les Vespres Sicilianes, Pere el Gran pren la corona de Sicília i n’emprèn la conquesta als Anjou. Així doncs la flota catalana arriba al nord d’Àfrica i d’allà, cridats pels sicilians, entren a Palerm mentre les tropes angevines es retiren al Regne de Nàpols. La força expedicionària catalana estava composada per l’exèrcit almogàver: ballesters i llancers comandats per Guillem Galceran de Cartellà, mentre la flota de Roger de Llúria havia de defensar constantment l’illa de Sicília dels atacs dels Anjou. El novembre de 1282 el Papa Martí IV va excomulgar Pere el Gran, i va ser desposseir per ordre papal, de tots els seus regnes. Amb l’ajuda del Papa i de Jaume II de Mallorca, germà de Pere un exèrcit francès va envair el nord de Catalunya el 1285. La ciutat de Girona va ser assetjada del 27 de juny al 10 de setembre, però l’estol català comandat per Roger de Llúria va derrotar els francesos a la batalla naval de les Formigues.
En les Corts de Tarrassona, València i de Barcelona de 1283 va haver d’acceptar nombroses peticions, que són la base del constitucionalisme català, aleshores sense precedents a Europa.

MAPA DE L’EXPANSIÓ DELS ALMOGÀVERS