Aquest és un escrit que alguns potser entendreu com a polèmic, per la meva part aspiro que sigueu capaços de llegir-lo tot abans de prejutjar, perquè qui sap si al finalitzar la lectura us emporteu alguna sorpresa.
Fa un temps enrere feia un escrit on em declarava independentista no nacionalista, i ho feia argumentant que davant d'alguns nacionalismes, com ara els que promouen una teòrica superioritat ètnica, hom no pot sentir res més que repulsa i abominació. També alertava i feia referència al xovinisme creixent que traspuaven alguns dels comentaris que es podien i que encara, a dia d'avui, es poden llegir en alguns fòrums independentistes. En aquests punts concrets em reafirmo i no en renego pas, doncs seria d'estúpida ingenuïtat ignorar aquests nacionalismes de clars tics feixistes, i que per molt marginal que siguin, per higiene i per salut nacional cal extirpar-los del moviment independentista.
En aquell escrit també deia que tot i no considerar-me nacionalista entenia, comprenia i no m'oposava pas al sentiment nacionalista de molts independentistes, ja que comprenc que aquest és un nacionalisme defensiu fruit d'una catalanofòbia d'arrels històriques en el sí de la política espanyola. Avui entenc, fruit d'una profunda reflexió iniciada a partir d'una sèries d'esdeveniments, que tal vegada no estava en lo correcte. Potser avui, més que mai, s'ha d'entendre l'independentisme, no només com una oportunitat que ens ha de portar a la revolució i posterior igualtat social, sinó que també s'ha de veure com una fita imprescindible que permeti conservar i revifar la catalanitat del país.
Si la gent d'esquerres entenem l'internacionalisme com una eina de solidaritat que ens permeti construir un món on hi tinguin lloc els molts, diversos i diferents mons, no tindria cap sentit que alliberéssim una terra sacrificant la seva llengua i la seva cultura. Uns Països Catalans lliures i socialistes però castellanitzats serien un crim contra natura. No es pot fer d'aquest món un món on hi tenen cabuda diferents mons assassinant a un d'aquests mons. Si cada cultura que es mor per culpa de l'imperialisme és un crim contra la pròpia Humanitat, no podem ser nosaltres els que permetem l'assassinat d'una manera de parlar, de viure i fins i tot d'entendre la vida. Seria una gran contradicció i seria del tot imperdonable.
Sóc conscient que això que diré pot aixecar les ires de certes persones, però potser seria hora d'acceptar -i jo ho faig ara- que certa animadversió que hi ha pel lema que defensa una Catalunya catalana és del tot injust i del tot infundat si ho analitzem fredament. Si ens allunyem de la simbologia i el tarannà d'aquests sectors del moviment independentista podrem apreciar nítidament que no té res a veure defensar una Catalunya catalana amb ser racista o ser feixista. Voler una Catalunya catalana hauria de ser una obligació per a tot aquell que es consideri independentista, com també hauria de ser una obligació per la gent d'esquerres el fet de defensar una Catalunya catalana i socialista. Amb això no dic que a partir d'ara faré meu aquest lema, el que si que dic és que els prejudicis que tenia d'ell no eren del tot justos.
Faig una petita crítica a la gent independentista que lluitem per un canvi de model de sistema, a veure que en penseu. Les classes populars dels Països Catalans estem lligats de mans i peus per dues cadenes igualment opressores; una representa Espanya i França, l'altre representa el sistema capitalista. Fins aquí tots coincidim i considerem que totes les persones que amb la seva actitud o acció política enforteixen a una de les dues cadenes són "enemics" per igual. Uns són "enemics" de classe i els altres són "enemics" del poble català. La critica que faig és aquesta, penso que per una qüestió de proximitat a voltes som molt més crítics amb els independentistes que no comparteixen la nostra visió ideològica que no pas amb els espanyols residents a Catalunya, i que tot i compartir classe i potser ideologia, ens volen veure lligats a la cadena dels Estats francès i espanyol. A voltes arribo a la conclusió que som molt més crítics amb un Salvador Sostres que amb un sindicalista que porta tota la vida als Països Catalans i que no fa cap esforç per adaptar-se a la catalanitat del país.
Així que hauríem de ser igual d'actius alhora d'intentar influir en la catalanitat d'aquest segon grup, perquè malgrat compartir classe social o aspiracions polítiques, al voler-nos subjugats encara que sigui per omissió a l'imperialisme entren sense matisos a la categoria de col·laboracionistes dels opressors. Mentre amb la seva actitud de complicitat ens lliguin a la cadena de l'opressió nacional, són i seran potencials subjugadors, i a voltes sembla que ho oblidem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada