ISRAEL I LES VÍCTIMES DE L'HOLOCAUST

Tothom coneix més o menys la història de l'Holocaust i tot el patiment humà que hi va generar. Les xifres, per molt que xisclin els negacionistes, són les que són, prop de 6 milions de jueus, deixant de banda altres col•lectius, foren brutalment exterminats per la desnaturalització encarnada per la maquinària nacionalsocialista.

Ha passat mig segle d'ençà d'aquell horror i a dia d'avui queden pocs supervivents. És a partir d'un documental produït pels mateixos israelians que vaig començar a indagar per tal de contrastar la realitat infame que es descrivia en aquell documental. I val a dir, desgraciadament, que he topat contra un mur aixecat a base de vilesa i deshumanització extrema.

Però abans d'entrar en matèria recapitulem. Per a molts la fundació de l'Estat d'Israel no s'explicaria sense la persecució i posterior Holocaust que patiren en una Europa on la meitat de la seva població instigava l'odi contra els jueus, mentre l'altra meitat és dedicava a mirar cap a un altre banda. Així que després d'aquell horror, jueus de procedències, llengües i cultures ben diverses van aconseguir aixecar un Estat que els representés davant del món, i que a poder ser, els protegís no només dels nombrosos enemics, sinó que a més a més els protegís davant de les desgràcies i penúries que provoca la pròpia existència. De fet, diuen que és aquesta la raó fonamental d'un Estat, i el govern que l'encapçala n'hauria de ser màxim exponent. Però com alguns ja sabreu teoria i pràctica no sempre cassen, i per desgràcia d'alguns aquest cas no constitueix cap excepció.

Segurament alguns Sostres i Raholes ja deuen moure el cul impacientment mentre remuguen contra la meva teòrica malícia judeofòbica, com segurament també els antisemites furibunds deuen esperar impacients trobar en aquest escrit un reguitzell d'arguments antisemites que puguin ajudar a saciar la seva sed d’ignorància. Doncs lamento informar que en aquest escrit ni uns ni altres es trobaran còmodes. El tema no va d'això. Sóc extremadament conscient de les moltes suspicàcies que genera el tema d'Israel, per això abans de continuar amb la lectura m'agradaria que us oblideu de l’actual conflicte, perquè tot això no hi té res a veure. Aquest article parla d'un fet lamentable que podria succeeir en qualsevol altre Estat, i més enllà d'estúpides fòbies ètniques, del que tracto, és de la perversitat, la cobdícia i la desnaturalització del propi genere humà.

A dia d'avui el 80% de les víctimes de l'Holocaust que viuen a Israel són extremadament pobres. Els seus respectius governs els han deixat abandonats en la més absoluta de les misèries i, molts d'ells, es veuen obligats a marxar d'Israel per tal de passar els seus darrers dies amb certa dignitat. Aquesta gent, que representa la humanitat dels que han sofert la barbàrie i que han estat tant utilitzats políticament pel propi Estat d'Israel, cobren una ajuda d'uns 300 euros mensuals. La meitat d'aquests diners els utilitzen per poder pagar les medicines que necessiten, així que molts d'ells es queden amb menys de 150 euros per passar el mes. Així que no resulta estrany que aquesta gent visqui en condicions deplorables. Una àvia amb ulls blaus vidriosos explica que ella ja està acostumada a passar gana, que de jove va patir moltíssim, però el que no pot resistir és a la soledat i a l'abandonament a la que està sotmesa. Mentre molts pacients fan tot el possible per sortir dels hospitals psiquiatrics ens troben amb un fet inèdit, però molt significatiu, molts supervivents de l'Holocaust fan mans i mànigues per ingressar-hi i en molts casos les forces d'ordre han d'actuar per expulsar-los d'aquests hospitals. En ells s'asseguren menjar, atenció mèdica i una companyia per poder passar els seus darrers dies.

Mentre a Israel ens trobem amb aquesta situació, a Alemanya, i a la resta d'Europa, les víctimes de l'Holocaust troben unes atencions que serien inimaginables a l'estat hebreu. Les víctimes cobren unes ajudes d'uns 1200 euros i una cobertura que els assegura la gratuïtat dels medicaments. Sé que molts de vosaltres ja us comenceu a preguntar que com és possible que passi això, que com és possible que Israel, auto-proclamada defensora absoluta de la dignitat de les víctimes, ofereixi aquest tracte als seus propis ciutadans. La resposta, tot i ser crua, és a dia d'avui una realitat; Israel abandona a les seves víctimes per purs interessos econòmics.

L'any 1952 Alemanya feia extensible una ajuda en forma de milers de milions de marcs a l'Estat d'Israel, aquests diners havien de ser destinats a les víctimes de l'Holocaust i el govern israelià n'havia de ser el seu gestor. Però l'Estat d'Israel va creure oportú utilitzar aquests diners pel desenvolupament econòmic del nou país, i desprès de consolidar i dinamitzar l'economia es retornarien les ajudes. Però els anys van passar i per molt desenvolupament econòmic les víctimes van continuar cobrant una veritable misèria. L'Estat es va apropiar d'aquests diners i a dia d'avui els reté gràcies a una cortina desesperadament burocratitzada que fa impossible una resolució. Darrera d'aquestes ajudes s'ha creat un autèntic entremat de fundacions i de bancs que s'està beneficiant extraordinàriament d'aquestes ajudes, i mentre el ministre d'economia i els presidents d'aquestes fundacions viuen a cos de rei, les víctimes es moren literalment en la més absoluta misèria

L'any 2007 es va convocar una manifestació davant de la casa del ministre d'economia, entre els assistents hi havien familiars, amics i víctimes de l'holocaust. A les pancartes es poden llegir lemes com: "L'holocaust continua a dia d'avui". Però malgrat la pressió la situació continua exactament igual. L'estat d'Israel espera amb una perversa paciència que les víctimes de l'Holocaust morin poc a poc per tal de quedar-se amb les suculentes ajudes. "Volem viure amb dignitat, això és una vergonya i una humiliació", explica davant de l'agència EFE Yosef Cherni, un supervivent de 82 anys víctima del gueto de Varsòvia i del camp d'extermini de Treblinka. Per a ell, amb aquests actes, l'Estat d'Israel està incorrin en la negació de l'Holocaust.

Israel ha perdut el rumb de la seva pròpia història, els seus governants acarnissats en conflictes exteriors, que en bona mesura serveixen com a cortina de fum, han oblidat l'essència que malgrat les adversitat els va fer fundar un Estat. Si aquests governs són capaços d'exercir aquesta crueltat vers a les víctimes de l'Holocaust, si són capaços de mostrar-se així de perversos davant dels seus ciutadans més emblemàtics, no em vull ni imaginar que són capaços de fer davant dels seus enemics.

En fi, aquest escrit pretén ser una reflexió que va més enllà de l'actual conflicte, vol apuntar de forma clara que hi ha israelians que també són víctimes de governs supeditats pel fonamentalisme religiós i per la deshumanització que crea l'economia de mercat. Potser, analitzant aquestes misèries humanes fetes a base de cobdícia podem arribar a la conclusió, que malgrat les diferències culturals i religioses, tots som víctimes d'una mateixa tirania. Potser no som tant diferent scom ens volen fer creure, no?