INDEPENDENTISME POSSIBILISTA

El independentisme possibilista parteix d'un greu error de càlcul, no sé si fruit de la mala fe o causa directe d'una perpètua ingenuïtat. Per aconseguir una independència real dels Països Catalans amb un consentiment del govern de Madrid ens caldria reformar la constitució espanyola, i això, ja no seria aspirar solament a la bona voluntat d'uns governs espanyols que, històricament, han estat extremadament hostils amb qualsevol reclamació d'autodeterminació dels Països Catalans, sinó que també es necessitaria la benedicció del principal partit espanyol a l'oposició. Impossible.

Cada reforma espanyola que atorga un grau més de llibertat a la nació catalana és en realitat una corda invisible que encara ens hi lliga més. La independència de la nostra nació només pot venir motivada a partir d'una desafecció tant i tant gran que la majoria del poble català apostarà sense pors per la independència. I aquesta desafecció és sovint contrarestada per les reclamacions descafeïnades que s'acaben complint per mitjà de la voluntat del govern ocupant. Cada greuge exposat per un partit independentista en el sí d'un govern espanyol, i que acaba trobant una solució parcial des d'aquesta mateixa política espanyola esdevé en una trista i estèril satisfacció col·lectiva catalana que ens encaixa més i més amb l'Estat espanyol. Cada traspàs de competències, cada petita victòria sobiranista pot representar una unió encara més sòlida amb l'Estat espanyol.

Les revolucions, i en aquest cas el procés d'autodeterminació d'una nació també ho és, sempre coincideixen en un mateix patró; la injustícia exagerada. Si cada injustícia que pateix el poble català és reparada per un simple pedaç pot ser que la societat poc a poc s'aburgesi i s'acomodi en el sistema establert. Aquest és el perill que té reformar Espanya, que sense voler pot servir com a element d'assimilació. És trist dir-ho, però les societats no es desperten activament si no han patit prèviament una injustícia exagerada. Comparteixo la teoria que recollia un article publicat al Racó: vull que els trens arribin tard. Vull que l'aeroport del Prat sigui de fireta i els usuaris pateixin les conseqüències. Vull que els peatges ens continuïn xuclant la sang i que les carreteres siguin de segona divisió. Vull que l'espoli fiscal augmenti. Vull que la catalanofòbia creixi encara més per les Espanyes. Vull que l'oficialitat de les seleccions catalanes es boicotegi des del govern de Madrid. Vull apagades de llum generalitzades. Vull tot això i més perquè patín totes aquestes injustícies s'evidenciarà la mentalitat colonialista de l'Estat espanyol vers Catalunya i perquè així, la societat catalana, malgrat patir un temps de penalitats extremes, s'aixecarà definitivament contra aquest poder colonial i podrà viure definitivament en pau, justícia i igualtat. De l'únic que ens hem de cuidar és de salvaguardar la cultura catalana, per lo demés, com més injustícia més possibilitats reals de que el poble català es llenci de cap a la independència.

Perquè si llegint la història d'Espanya encara ens creiem que ens donaran la independència així per les bones, sense patir, sense lluitar, sense desafiar les lleis espanyoles, sense presoners polítics etc... és que som molt més il·lusos del que es podria imaginar.