El pactisme parlamentari s'inicia a les Corts de 1283, convocades per Pere el Gran, i en les quals es va atribuir a les Corts el poder legislatiu general per a Catalunya. Aquí neix la legislació paccionada. Ales Corts de 1289 s'aprova la legislació anteriorment establerta i es decideix que el príncep no podrà fer disposicions generals contra les lleis i privilegis catalans. A les Corts de 1413 es va definir que "privilegi atorgat contra llei paccionada, no val." Què vol dir això? Doncs que el rei no legislava i s'obligava a complir i fer complir les lleis. Aquest procediment legislatiu en la producció del dret, i totalment inèdit a la resta d'Europa, és conegut com a pactisme i és el fonament del constitucionalisme català.
El mateix Francisco Elías de Tejada diu: "Lo admirable del espíritu jurídico catalán fue que supo sacar de las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política." Més endavant els agentsd ideològics del pactisme i del dret públic no foren els teòlegs i filòsofs, com a Castella, sinó els juristes. Joan Pere Fontanella, comparant el dret públic català amb d'altres països, el 1662 va escriure que el govern de Catalunya no tenia res a veure amb la d'aquells "regnes ahont els reys i senyors són soberanos senyors, ab tanta plenitud que fan i desfan Ellis ab limitum."
De resultes d'aquestes lleis pactades i d'aquest innovador constitucionalisme, el príncep es veurà obligat a jurar i acatar les constitucions. Catalunya des de l'inici de la seva formació com a entitat política, va escollir el seu príncep. Aquest principi es considerava imprescindible per a la independència política. És per això, que des del principi del segle XVII els constitucionalistes catalans es varen atipar d'insistir i reiterar a Olivares, que a Catalunya el príncep no rebia la sobirania per herència, sinó per elecció dels súbdits. Tot això porta a la conclusió que els catalans, més que servir al rei, el que feien era co-regnar.
Els tres principis bàsics del constitucionalisme català són: elecció del rei, considerar-lo elegit en jurar les constitucions i la impossibilitat del príncep de sancionar cap llei sense l'acord de les Corts. Mentrestant a Castella els reis governaven sense traves politiques. De fet les institucions politiques que governaven Catalunya no existien ni al parlament d'Anglaterra, ni als Estats Generals de França.
Aquesta singularitat del sistema constitucional català, tant en el pactisme i de l'administració de la hisenda pública, com en l'amplitud del control de l'executiu ja que se'n vigilaven les contrafaccions, va tenir repercussions directes en la vida social i cívica dels catalans. El sistema fiscal era diferent del castellà. El sistema judicial donava certes garanties a l'acusat, i diverses prerrogatives evitaven les pràctiques fraudulentes dels poders públics contra els béns dels acusats. El reclutament militar només es podia fer en condicions determinades i només en territori català etc.
En conseqüència, a l'any 1714, quan es parla de defensar Catalunya ho fan en el sentit de defensar les constitucions; perquè si el rei de Castella suprimia les lleis pròpies, estarien sota l'esclavatge. Aquest pactisme, que res té a veure amb el que a dia d'avui és el pactisme entre polítics catalans i espanyols, i que neix a partir d'una imposició castellana, va impregnar el constitucionalisme català, i encara forma a dia d'avui part del nostre tarannà.
Catalunya, malgrat el feudalisme, fou un país d'un règim molt ampli en llibertats en comparació dels territoris del seu entorn. Tenim centenars d'exemples d'aquest tret diferencial com el cas d'Alfons III, el Benigne (1299-1336), que s'havia casat amb Eleonor de Castella, germana del rei de Castella, Alfons XI.
Elionor feia donacions politiques a favor dels seus fills en detriment dels primogènits. Aquest va portar a Guillem de Vinatea i els jurats i consellers a presentar queixa davant del rei. Guillem de Vinatea va dir que abans de canviar de senyor estava disposat a morir, però "si nós morim, que no escaparà algú d'aquests que són acì que no muirem tots a tall d'espasa, sinó vós senior, e la reina, e l'infant Fernando." Desprès el rei Alfons va dir a la reina Elionor: "Ah, reina, açò voliets vós oir!" I la reina castellana, irada i plorant, va dir: "Señor, esto non consentiría el rei don Alfonso de Castella, hermano mío, él los degollaría a todos." Però el rei Alfons va respondre: "Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és el poble de Castella, car ells tenen a nós com a senior, e nós a ells com a bons companyons." Aquest passatge s'ha posat sempre d'exemple per expressar la diferent concepció de l'autoritat entre Castella i Catalunya.
La considerable llibertat en el constitucionalisme català era tan evident que mai els experts en dret públic no han tingut cap inconvenient en reconèixer-ho, el mateix Elías de Tejada Espriu: "La civilización universal recibió, entre otras, una aportación catalana digna del máximo relieve: la consecución de la fórmula de la libertad política más perfecta de
Del concepte de llibertat i de la seva vinculació amb la nació catalana n'hi ha molts exemples donats per personatges estrangers, tal com diu el mateix Pierre Vilar: "No hi ha cap viatger estranger als segles XVI i XVII, que no hagi notat com una lliçó important del seu viatge "l'orgull" de grup dels catalans. Vilar afirma que Catalunya no tenia cap raó per sentir-se provincià i que "els estrangers són sensibles a aquest particularisme ostentós: veuen els catalans "dues vegades més lliures" que els castellans, i ferotges a defensar aquesta llibertat".
Simeone Contarini, ambaixador a Venècia entre 1602 i 1604 va dir que Catalunya, Aragó, València i Mallorca: "El rei no té un poder tan absolut, ni solament com la meitat del que té en altres regnes.".
Un viatger francès del 1602 va afirmar que "els catalans no reconeixen el rei d'Espanya, si no és com a comte de Barcelona. I llur "Generalitat" té més poders que el mateix virrei, representant, tanmateix, del sobirà absolut".
El diplomàtic i polític castellà Diego Saavedra va escriure: "Ninguna provincia gozaba mayores bienes ni más libertad que Cataluña, porque ella era señora de sí misma, se gobernaba por sus mismos fueros, estilos y costumbres y vivía en suma paz y quietud, teniendo un rey muy poderoso, más para su defensa y para gozar de su protección, que para ejercer en ella su soberanía."
Lope de Vega, sense ser en cap momento catalanòfil, va dir: "los catalanes perderán mil vidas por guardar sus fueros."
Durant la guerra dels Segadors, un cronista portugués, Francisco de Melo, defineix els catalans així: "Estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad."
Juan Alfonso Lencina, tacitista castellà, escrivia al 1687 el següent: "En la monarquía de España el ánimo menos conocido es el de los catalanes, amigos de su libertad y que no es prudencia tocarles sus privilegios; por fuerza regirlos es imposible; pero de voluntad y de buenos modos tratables."
El mariscal francès Nouville defineix els catalans com a "poble inquiet, coratjós, molt gelós de les seves llibertats."
El comerciant anglès Mitford Crow, preocupat pels catalans comunica al seu govern que "els catalans eren un poble independent que vivia sota les seves pròpies lleis i privilegis, que desitjaria donar suport a un rei que es comprometés a restaurar i defensar els seus antics drets."
El 1705 la reina d'Anglaterra va enviar a Mitford Crow com a representant plenipotenciari a Catalunya, a la credencial del qual escrivia: "És amb gran satisfacció que ens hem assabentat que, havent estat sempre gelosos en la reivindicació de les vostres llibertats, us mostreu indignats en aquests moments del jou que us han imposat els francesos."
En l'opuscle despertador de Catalunya, del 1713 i atribuït al diputat Manuel Ferrer, s'invoca la llibertat de Catalunya com a principi fonamental i element definidor de la catalanitat: "Desmereixen lo nom de fill de la pàtria, encara que l'habiten, los que desitgen i sol•liciten que aquella perdis a llibertat i glòria."
L'autor anglès del llibret titulat The case of the catalans considered, editat a Londres el 1714, en parlar de Catalunya afirma: "Només cal constatar que el Principat de Catalunya, des de la seva subjugació a la corona española, quan va esdevenir una part d'aquell domini, sempre ha estat governat per lleis pròpies, independents de qualsevol altre regne. Fins ara, llurs privilegis han estat sempre conservats íntegrament i a la més mínima aparent violació ha servit sovint com a motiu perquè el poble s'alcés en armes"; més endavant en relació amb la defensa que els catalans fan de les seves llibertats continua: "¿Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? Llurs avantpassats els van llegar sencers llurs privilegis de fa segles. És que ara han de renunciar-hi deshonoramblement, i han de deixar darrere d'ells una raça d'esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, això és llur elecció."
Voltaire quan escriu sobre els borbons, també parla de l'amor català envers la llibertat: "Ells han estat sempre guerrers, i els muntanyencs, sobretot, han estat ferotges. Però malgrat llur valor i llur amor extrem per la llibertat, han estat subjugats."
El general Dugommier, el 1794 escrivia: "El catalán es bravo, activo, trabajador; enemigo de España, ha estimado siempre
El francès Fervell escrivia: "Los preconizadores de la revolución obtenían algún éxito en Barcelona y en el litoral; pero como la ternura de los catalanes por la libertad no es, en el fondo, más que un amor exclusivo por la independencia absoluta, si se enamoraban de nuestros principios era para traducirlos a su manera y no estaban menos dispuestos a rechazar la mano de quien se los traía."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada