PENSAMENTS I REFLEXIONS DE FRANCESC FERRER I GIRONÉS

Va quedar demostrat que la causa principal de la guerra civil era Catalunya. El mateix general Franco davant dels corresponsals estrangers va declarar en el mes de febrer de 1937: “En cuanto a Cataluña, hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas principales de nuestro levantamiento. Si abandonásemos Cataluña a su propio destino, llegaria a ser un grave peligro para la unidad de la patria.”

Un no es pot enganyar, però. La voluntat que Catalunya no tingués llibertat política ni sobirania en res no era pas exclusiva de la dreta més arcaica, que expressava un pensament anticatalà tradicional, sinó que també la compartia l’esquerra espanyola. Tradicionalment, s’ha considerat Azaña un “amic de Catalunya”, per la política que va dur i per manifestacions com aquesta: “Ya no hay reyes que te declaren la guerra, Catalunya.” En canvi, el seu fur intern era una altra cosa; en les seves memòries reflecteix el seu inconscient nacionalista espanyol quan escriu: “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, però sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.” Per conèixer l’autèntic pensament d’Azaña, cal observar-lo en els moments límit. En les memòries també escriu que el molesta que a Barcelona no es parli d’Espanya, i afegeix: “Yo no he sido nunca lo que llaman un españolista ni un patriotero. Pero ante esas cosas, me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero Franco.” Menys mal que el senyor Azaña no es considerava ni un espanyolista ni un patrioter, però el curiós del cas és que fins i tot coincideix amb Franco amb allò de “Antes cualquier cosa que rota.”

Zugazogoitia sosté que Negrín li havia confessat a ell mateix que “no estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpuido y pueblerino. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cediria el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos.”

El 1932 el diputat socialrevolucionari de l’esquerra andalusa Balbontín, igual que els feixistes, deia: “La separación de Cataluña frente al resto de España, no. Primero la guerra civil.”

Els catalans hauríem d’aprendre a no deixar-nos enganyar pels afalacs i les bones maneres perquè la catalanofòbia, com es pot comprovar, nia a l’inconscient i als racons més profunds de l’ànima espanyolista. És un error molt greu pensar que el nacionalisme espanyol és preconitzat tant sols per la dreta i el militarisme, com han volgut fer creure alguns durant la dictadura de Franco. El nacionalisme espanyol es defensat per ideologies progressistes i fins i tot per l’extrema esquerra, que creuen que justificar-se les ànsies de progrés amb l’eliminació de les reivindicacions nacionals de Catalunya. La catalanofòbia és en els uns un objectiu i en els altres, un projecte; per als catalans, però, en definitiva és serà el mateix resultat. Quan et volen eliminar, quina importància té que ho facin per uns objectius conservadors o por un projecte progressista, si el que volen finalment és eliminar-te?

Per als catalans, tant és la diferència que hi pugui haver entre els dos programes i entre els nacionalistes espanyols mateixos perquè sempre representarà el mateix mal, el d’ahir amb absolutistes o liberals, el d’avui amb constitucionalistes o patriotes socialistes. Per això els catalans, no hauríem de veure gaire diferència entre la seva catalanofòbia si finalment he d’acabar sempre oprimits.