He comprovat sorprès que per la xarxa hi mancaven algunes reflexions interessants que es desprenen dels nombrosos treballs realitzats per Francesc Ferrer i Gironés, i com des del meu punt de vista són imprescindibles per entendre el fet català, he decidit fer d'escriba i transcriure-hi algunes de les seves reflexions.
Els catalans i els seus monarques des de bon començament i fins al segle XVIII defineixen Catalunya com a Principat, però sovint també, quan en reivindiquen la defensa, l’invoquen com a pàtria i també com a nació catalana. ¿Era nació tal com l’entenem ara? Segons Pierre Vilar, “potser, entre, 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics; “Estat-nació”. ¿Estat-nació tan aviat? En tot cas, en trobem força trets colpidors a l’estructura de la Catalunya medieval.” També John H. Elliott considera que per als catalans “Catalunya era la seva mare pàtria, i era una nació; l’expressió “nació catalana” ja es trobava emprada al segle XIV. Els catalans dels segles XVI i XVII escrivien referint-se al Principat, indistintament, com la nació o la pàtria. Aquest sentiment de formar part d’una comunitat nacional es manifestava, naturalmente, amb tota intensitat en la relació dels catalans amb el món exterior.” El mateix Elliott, per justificar el seu criterio, fa una citación d’Elías de Tejada, la qual literalmente fa: “Al menos hasta donde llegan más noticias, la primera vez que se utiliza en la península el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir de lenguaje usual de parlamentos y palacios.”
Els catalans del 1700 parlen de “l’amor per la pàtria” i de “morir per la pàtria”. Fins i tot defineixen els veritables fills de la pàtria relacionant-los amb l’estructura jurídica, ja que afirmen que només se’n poden considerar “aquells que no poden sofrir ni tolerar sia dominada (Catalunya) per la potència que pretén violar ses lleis.” En relació amb el concepte de nació d’avui mateix, ¿es podria fer una definició més exacta que aquesta?
Els catalans de 1640 i 1714 lluiten amb les armes a la mà per Catalunya, i per ells lluitar per a Catalunya es defensar-se sobretot les lleis i les constitucions. Però també cal remarcar que el concepte de nació no solament l’utilitzen els catalans, sinó que en la mateixa època també el intendent Patiño, funcionari borbònic, aplica el substantiu nació amb un sentit no etnològic a Catalunya, en una qüestió ben determinant com es la fiscal: “Es tambien en esta Nación mui sobresaliente el interés; y en todas sus edades pasadas ha sido su conato el conseguir por ley municipal la remisión de pechos y tributos.” I també diu que “són tambien apasionados a su Patria en tal exceso, que les hace transtornar el uso de la razón en muchas materias.”
Tot i que actualment es vol separar el concepte de nació –entesa com el de caràcter de la gent- de la comunitat política, en el cas de Catalunya hi hauria feina a fer-ho ja que l’organització política productora del dret públic i privat coincidia en un sol grup nacional, el qual podríem definir de la mateixa manera que Gracían, quan diu que cal “la uniformidad de leyes, semejanza de costumbres, una lengua y un clima, el paso que los une en sí, lo separan los extraños.”
Així doncs, la nació catalana no és només geogràfica, ni caracterològica, la nació s’entén com un tot, en el qual no es té cap dubte que hi ha també l’organització política. La subjecció i l’esclavitut de la nació podien ser en un sentit geogràfic i sentimental, però sobretot per als catalans era un sotmetint polític, i de tot el poble, no solament d’una classe social o d’un estament.
Podem concloure que els origens del nacionalisme català, del catalanisme polític o del patriotisme català, tant se val el terme, tenen l’emergència en el mateix moment que el poble, o les institucions polítiques que el representen, es decideix agrupar-se per defensar i protegir les constitucions que el regulen davant d’una coacció externa evident. Així doncs, es pot dir que la revolta contra el govern d’Olivares, el 1640, ja era un aixecament que caldrà anomenar “nacional.”
Els catalans i els seus monarques des de bon començament i fins al segle XVIII defineixen Catalunya com a Principat, però sovint també, quan en reivindiquen la defensa, l’invoquen com a pàtria i també com a nació catalana. ¿Era nació tal com l’entenem ara? Segons Pierre Vilar, “potser, entre, 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics; “Estat-nació”. ¿Estat-nació tan aviat? En tot cas, en trobem força trets colpidors a l’estructura de la Catalunya medieval.” També John H. Elliott considera que per als catalans “Catalunya era la seva mare pàtria, i era una nació; l’expressió “nació catalana” ja es trobava emprada al segle XIV. Els catalans dels segles XVI i XVII escrivien referint-se al Principat, indistintament, com la nació o la pàtria. Aquest sentiment de formar part d’una comunitat nacional es manifestava, naturalmente, amb tota intensitat en la relació dels catalans amb el món exterior.” El mateix Elliott, per justificar el seu criterio, fa una citación d’Elías de Tejada, la qual literalmente fa: “Al menos hasta donde llegan más noticias, la primera vez que se utiliza en la península el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir de lenguaje usual de parlamentos y palacios.”
Els catalans del 1700 parlen de “l’amor per la pàtria” i de “morir per la pàtria”. Fins i tot defineixen els veritables fills de la pàtria relacionant-los amb l’estructura jurídica, ja que afirmen que només se’n poden considerar “aquells que no poden sofrir ni tolerar sia dominada (Catalunya) per la potència que pretén violar ses lleis.” En relació amb el concepte de nació d’avui mateix, ¿es podria fer una definició més exacta que aquesta?
Els catalans de 1640 i 1714 lluiten amb les armes a la mà per Catalunya, i per ells lluitar per a Catalunya es defensar-se sobretot les lleis i les constitucions. Però també cal remarcar que el concepte de nació no solament l’utilitzen els catalans, sinó que en la mateixa època també el intendent Patiño, funcionari borbònic, aplica el substantiu nació amb un sentit no etnològic a Catalunya, en una qüestió ben determinant com es la fiscal: “Es tambien en esta Nación mui sobresaliente el interés; y en todas sus edades pasadas ha sido su conato el conseguir por ley municipal la remisión de pechos y tributos.” I també diu que “són tambien apasionados a su Patria en tal exceso, que les hace transtornar el uso de la razón en muchas materias.”
Tot i que actualment es vol separar el concepte de nació –entesa com el de caràcter de la gent- de la comunitat política, en el cas de Catalunya hi hauria feina a fer-ho ja que l’organització política productora del dret públic i privat coincidia en un sol grup nacional, el qual podríem definir de la mateixa manera que Gracían, quan diu que cal “la uniformidad de leyes, semejanza de costumbres, una lengua y un clima, el paso que los une en sí, lo separan los extraños.”
Així doncs, la nació catalana no és només geogràfica, ni caracterològica, la nació s’entén com un tot, en el qual no es té cap dubte que hi ha també l’organització política. La subjecció i l’esclavitut de la nació podien ser en un sentit geogràfic i sentimental, però sobretot per als catalans era un sotmetint polític, i de tot el poble, no solament d’una classe social o d’un estament.
Podem concloure que els origens del nacionalisme català, del catalanisme polític o del patriotisme català, tant se val el terme, tenen l’emergència en el mateix moment que el poble, o les institucions polítiques que el representen, es decideix agrupar-se per defensar i protegir les constitucions que el regulen davant d’una coacció externa evident. Així doncs, es pot dir que la revolta contra el govern d’Olivares, el 1640, ja era un aixecament que caldrà anomenar “nacional.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada