FRANCESC FERRER I GIRONÉS, ELS ESPANYOLS NO SÓN CATALANS

Dubto molt que els espanyolistes anticatalanistes desconeixin que el 1768, el rei borbó Carles III, va signar a Aranjuez la Reial-Cèdula per la qual es va treure el català de totes les escoles primàries, s’obligà a substituir el català per el castellà en els jutjats, i es recomenà a totes les Cùries Diocesanes que nomès usès el castellà. I no podem deixar de fer constància de la reiterada prohibició d’ensenyar en català a l’escola, feta per José Moñino al 1780 i la prohibició de representar el teatre en català, per Manuel de Godoy l’any 1801.

Hem de disculpar aixì als il·lustres intel·lectuals espanyolistes, aquets lapsus de memòria?

I és que ells, com també nosaltres, sabem de sobres que els espanyols no són catalans i per demostrar-ho hi ha una multitut de facetes, arguments i fets, pels quals, es pot abastar tota mena d’àmbits, com el dret, els costums, l’estructura socio-econòmica, els fets d’armes, l’idiosincràcia, el ventall polític, la mentalitat, etc…

EL DRET CIVIL

Quans els catalans varem ser ocupats per l’exèrcit espanyol en el 1714, com que les institucions polítiques, l’estament militar, la jurisdicció judicial, l’administració pùblica, etc… eren essencialment diferent a les espanyoles, imposaren amb l’ajut de les tropes les seves formes i maneres per homogenitzar-nos. Però una de les que coses que no varen tenir prou coratge per imposar-nos va ser el dret civil, el qual es va mantenir a pesar de tot. Aquest dret civil els ha fet nosa sempre, i desprès de la derrota militar han intentat suprimir-lo en diverses ocasions, sense relustats fins a la data. Aquest fet també evidencia que els espanyols no són catalans perquè si ho fossin tindrien el mateix dret civil que nosaltres.

Des que els espanyols varen colonitzar els habitants del continent americà sotmetent-los per la força, la metròpoli va tenir un comerç colonial actiu, el qual es canalitzava tot pels ports de Cadis i de Sevilla. Als catalans, com a estrengers que erem dins de la corona de Castella, mai ens van deixar comercialitzar directament amb Amèrica. Ells tenien tant clar que no eren catalans que varen considerar que el mercat americà era exclusivament castellà.

Iguals criteris es podrien aportar per a tot allò que fa referència a la política fiscal. Als catalans després de la derrota de la guerra de succeció com a càstig ens implantaren el Cadastre, ells continuaren amb polítiques fiscals que no tenien res a veure. Els espanyols no eren a l’hora fiscal com els catalans.


TERRENY ECONÒMIC

En aquest mateix ordre fiscal també cal aportar un fet derrerament molt oblidat, i és el recàrrec que s’impossà als catalans un cop acavada la guerra civil, sota l’excusa d’amortitzar els deutes de la Generalitat de Catalunya. D’aquesta manera els catalans que varen perdre la guerra es varen veure obligats a pagar-ne els deutes, cosa que no varen pagar els espanyols republicans, o és que la República espanyola no deixà deutes?

I aixì podriem continuar analitzant altres factors, com la moneda, l’estructura econòmica que històricament ha tingut Catalunya, l’empremta que la família ha tingut en la configuració d’empreses, l’origen dels recursos materials per promoure el desenrotllament econòmic, la importància del factor humà en la vida mercantil i econòmia en general, etc.

LA LLENGUA CATALANA

Potser el factor o element determinant per demostrar que els espanyols no són catalans, és tot allò que fa referència a l’idioma català. Podríem aportar dades ben eloqüents, com els comentaris que en el 1716 va escriure José Rodrigo Villalpando: “pero como a cada Nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los catalanes es tenaz altivo, y amante de las cosas de su Pais…”

Per aquest camí és indiscutible que podem proclamar ben fort, que de cap de les maneres els catalans no som espanyols, perquè des del primer propòsit expressat per Rodrigo Villalpando de fer-nos espanyols per la llengua, fins a la multitut de vegades que en el transcurs de la història de la persecussió s’ha vinculat la llengua espanyola amb la nació espanyola, s’ha verificat a bastament que nosaltres no tenim res a veure ni amb la seva llengua, ni amb el seu muntatge polític.

Però heus açí que existeix un altre fet que és definitiu. L’Estat espanyol des de temps inmemorials per a totes les qüestions lingüístiques disposa d’una Oficina d’Interpretació de llengües, la qual pertany al Ministeri d’Afers Estrangers. Aquesta oficina és la que tradueix els papers, i a més és la màxima autoritat per tot allò que fa referència a temes lingüistics, i que es relacioni amb els traductors i els intèrprets. Doncs bé, el conjunt de llengües que existeixen al món, aquesta oficina es l’encarregada de nomenar al intèrprets que estan degudament capacitats, i entre l’anglès, el francès…. i el búlgar, en el Ministeri d’Afers Exteriors també s’encarreguen de la llengua catalana, l’Estat espanyol considera que el català es una llengua estrangera, amb la qual cosa és corrobora tot el que anem dient. Els espanyols no són catalans i els catalans no som espanyols.


LITERATURA

Quan la reneixença estava consolidada, i els literats catalans havien assolit una certa normalitat, pel sol fet de ser una literatura expressada en català el president de l’Ateneo de Madrid, el poeta Gaspar Núñez de Arze, va qualificar-la de “retraída y esquiva desde el comienzo de su nuevo renacimiento, encerràndose en sí misma como el gusano de seda en su capullo”. És una evidència absoluta que per els espanyols la nostra literatura no es pas la seva.

Però això serà una constant durant els anys del segle XX, i aixì veiem que quan s’estudia en els llibres de text el programa establert per les autoritats administratives espanyoles, les assignatures de “Lengua española” o de “Literatura española”, són programes que mai no contemplen amb plenitud, ni de forma sistemàtica els literats catalans. L’explicació és ben senzilla, els espanyols consideren que els escriptors catalans no son literats espanyols. En aquest sentit també cal aportar com a prova les pressions i recomanacions que han rebut poetes com Carner, novel·listes com Narcís Oller, o escriptors com Pere Coromines, els quals varen ser comminats a abandonar la llengua catalana, per aixì poder entrar dins del món de la literatura espanyola. És a dir, es confirma altra volta que per ser espanyols, d’antuvi, cal primer renunciar al català.


ALTRES ELEMENTS DIFERENCIALS

Es podrien adduir altres factors determinants per ratificar la premissa anunciada. En són testimoni, per exemple, la gastronomia, en la qual podem veure que l’espanyola no té res a veure amb la catalana. I també el hàbits socials, i els costums. La festa de sant Esteve, la celebració dels dilluns de Pasqua, o sant Joan, no són mai admeses generalment pels espanyols, com a pròpies. Els espanyols també és habitual que portin l’anell matrimonial col·locat a la mà dreta, i en canvi els de l’àrea catalana consuetudinàriament el porten a la mà esquerra.

En aquesta época de consum, que s’han implantat festivitats a travès des mitjans de comunicació social per a celebrar esdeveniments consumistes, també s’ha verificat que els espanyols pel dia dels enamorats han escollit el dia de sant Valentí. En canvi pels catalans el dia dels enamorats és el dia de sant Jordi.

Hi ha més proves d’aquesta dicotomia: l’estudiós Josep Serra Estruch m’ha fet saber que els gossos parlen diferent si són espanyols: en català solen dir “bub, bub!” i en canvi els espanyols solen fer “guau, guau”. Els gats també parlen diferent, els catalans diuen: meu i merrameu, mentre que els castellans fan “miau”. Una altra diferència que m’ha suggerit Serra Estruch és la manera com l’exèrcit franquista entrà a Catalunya el 1939. A Espanya va ser com a “ejèrcito de liberación” i ,en canvi, als pobles i ciutats catalanes com a “ejèrcito de ocupación”. Un fet molt curiós és el teme de Gibraltar, per els espanyols aquest penyó és històricament espanyol. Però ningun d’aquests que tant continuament reclamen territoris usurpats per motius de guerra o perduts per mers tractats, gosarà mai alçà la seva veu en la defensa de la Catalunya nord. És veu que nomès som bons espanyols a l’hora de pagar, llavorens és quan sentim la vella cançò de que Catalunya ha de ser un motor econòmic per Espanya, que som un pulmó. Quan reivindiquem, automàticament ens convertim amb victimistes, rancis, agarrats, tencats, egoïstes, insolidaris, etc.

Heus açí un conjunt de criteris, i de fets palpables, els quals no necessiten pas cap tesi acadèmica, ni cap argumentació científica per demostrar que els espanyols no són catalans. I no oblidem el fet diferencial en quan a organització política, nosaltres som fills del pactisme jurídic, mentre Castella ho és de l'absolutisme.