REFLEXIONS DE MOSSÈN ARMENGOU

No tota acció ni tota resistència ha d’ésser necessàriament violenta. Però de vegades no té altra recurs que ésser‐ho. Tota injustícia ja és violència, que molt sovint no pot ésser contrarestada si no és per l’acció violenta. L’oprimit no ha pas triat aquest camí: és l’opressor qui li ha barrat totes les altres portes. En aquest cas l’oprimit es troba enfront d’un dilema: o la subjecció o la violència. Cap dels dos camins no és ideal, però el més rebutjable és la subjecció.

La violència no és precisament terrorisme ni bel∙licositat, encara que el terror i la guerra siguin violents. Hi ha una cosa pitjor que la violència, és la injustícia. Ningú dels qui toleren la injustícia no té dret a criticar la violència.

La resistència no violenta no és passivitat, sinó agressivitat. Per això és eficaç, no solament a la llarga, sinó que també pot ésser‐ho ‐cal que ho sigui‐, a la curta.

La resistència no violenta és més difícil de realitzar col∙lectivament que la resis‐tència violenta, ja que, perquè resulti eficaç, ha d’ésser massiva i organitzada, majori‐tària i solidària. Demana un poble mentalitzat i conscienciat majoritàriament. Mentre que la resistència violenta pot ésser minoritària sense deixar d’ésser eficaç.

Catalunya ha tingut grans resistents individuals, però encara no ha assajat mai la resistència massiva al mal. El mal s’anomena Espanya. Per als catalans és el mal essencial.

Hi ha dues formes de violència: la violència d’opressió i la violència d’alliberament. La d’opressió és una injustícia, la d’alliberament un dret i una obligació. Negar a l’oprimit que no té altre recurs que la violència, el dret d’alliberar‐se per la violència justificada d’una violència injusta, és condemnar l’oprimit i justificar la injustícia.

La violència instal∙lada, institucionalitzada, la confonem fàcilment amb l’ordre públic. La violència d’alliberament la solem confondre amb el desordre. Però la violència institucionalitzada és la forma pitjor de violència i el desordre més escandalós.

No podem condemnar indiscriminadament tota violència, sense condemnar amb això multituds d’homes i dones a l’opressió perpètua i a la conformitat degradant. Dissortadament, els agents de la injustícia no solen entendre altre llenguatge que el de la violència.

La violència, en tot cas, no ha d’ésser un dogma, una norma absoluta, sinó l’últim recurs. Cal sospesar bé en cada circumstància quina forma de combat s’imposa, calculant molt bé les possibilitats i l’eficàcia.

Cap país no ha pogut alliberar‐se del colonialisme espanyol sense violència. Tot fa pensar que Catalunya no serà el primer. No hem pas triat nosaltres aquest camí, sinó que ens ha estat imposat. Potser és l’ultima trampa que ens para el colonialisme espanyol. Cal preveure‐ho. Però potser no tenim altre camí. La qüestió, en aquest cas, no seria quin camí seguirem, sinó com el seguirem millor per arribar a terme. Aleshores, l’equivocació d’Espanya haurà estat de posar Catalunya en aquesta contingèn‐cia.

Molt de compte, però. Cal no emprendre cap batalla sense la seguretat de guanyar‐la. Catalunya ha perdut massa batalles. No pot perdre’n cap més. Però n’ha de guanyar una.